35 anys que els primers catalans van trepitjar el sostre del món
Un 28 d’agost de 1985, cap a les 18.30 hores, tres catalans assolien el cim de l’Everest proclamant-se així la primera expedició catalana que assolia el sostre del món, i també la primera expedició occidental que ho aconseguia per la vessant tibetana, escalant per l’aresta nord-est, a la banda xinesa, que fins el 1980 havia estat reservada a les expedicions xineses i japoneses.
L’expedició estava formada pel cap, Conrad Blanc, i Joan Massons, Jordi Canals, Lluís Gómez, Xavier Pérez, Jordi Magriñà, Antoni Ricart, Nil Bohigas, Miquel Sánchez, Enric Lucas, Jordi Camprubí, Òscar Cadiach, Carles Vallès i Toni Sors. Cadiach, Vallès i Sors van fer cim juntament amb els xerpes Shambu Tamang, Narayan Shresta i Ang Karma.
35 anys després segueixen sent els pioners d’una de les gestes alpinístiques més recordades al país. Les paraules de Cadiach a l’arribar al cim encara ressonen des d’aquell 1985.
Aquell 28 d’agost els tres catalans van aconseguir fer cim després de sis hores d’ascens final, amb molta neu o moviments molt lents, i exclamant la frase per la que sempre més se’ls ha recordat: “Hem fet cim!” comunicant per ràdio al cap de l’expedició que ja havien arribat a dalt.
Va ser també la segona ascensió integral a l’Everest en època de Monsons, i on va destacar l’escalada lliure de Cadiach en el segon graó, que va superar aquest punt, situat a 8.600 metres i considerat el més difícil de la ruta, sense necessitat d’utilitzar l’escala de suport que hi havia instal·lada.
De camí de baixada, els alpinistes van haver d’improvisar un bivac a 8.600 metres. Fins el migdia de l’endemà no van arribar al camp 4 i més tard van agafar el camí cap al camp base, on van arribar i retrobar-se amb la resta de l’expedició.
Uns dies més tard, al mes de setembre, centenars de persones van rebre els expedicionaris en la seva arribada a Barcelona, i la plaça de Sant Jaume es va omplir de muntanyencs aclamant els aventurers alpinistes quan van sortir al balcó del Palau de la Generalitat, talment com havia fet el president Tarradellas uns anys enrere. FEEC
Everest-82: la primera expedició catalana
Els preparatius
En aquest context, l’any 1982 el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va organitzar la primera expedició nacional a l’Everest, dirigida per Lluís Belvis, amb el lema «Catalunya al sostre del món». Els altres setze integrants catalans eren Jaume Altadill, Josep Manuel Anglada, Òscar Cadiach, Josep Casanovas, Emili Civís, Lluís Hortalà, Antoni Llasera, Manuel Mateu, Xavier Pérez Gil, Josep Vidal Ponce, Jordi Pons, Joan Ribas, Francesc Sàbat, Narcís Serrat, Jordi Sugrañes i Alfons Valls, acompanyats dels portadors Tshambu Tamarg, Ang Tshering, Lhakpa Tshiring, Nima Dorje Sherpa, Phurba Kittar, Tamarg i Sonam Temba. L’expedició va comptar amb l’aportació econòmica de Banca Catalana, així com el suport de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona.
El recorregut escollit en aquella ocasió era la ruta oberta pels iugoslaus a la primavera de 1979 a la cara sud i l’aresta oest, partint del vessant nepalès. El permís va ser concedit a l’organització el juny de 1980 i dos anys després es van enviar vint tones de material per iniciar l’expedició. El 17 de juliol els disset membres de la comitiva van sortir de Barcelona acompanyats per un càmera de RTVE i un periodista d’El Periódico de Catalunya, arribant tres dies després a Katmandú.
Desenvolupament de l’expedició
Durant l’agost, en plena època monsònica, es va realitzar la marxa d’aproximació, i el dia 11 d’aquell mes es va instal·lar el Camp Base a 5.350 metres d’altitud, en un punt proper al final de la cascada de gel de la glacera de Khumbu. Per transportar el material i superar el fort desnivell entre el Camp I (6.050 m) i el coll de Lho-la es va haver d’instal·lar un cable telefèric d’uns 250 metres. El dia 7 de setembre una allau de pedres va eliminar la instal·lació de cordes fixes i es va haver de refer la ruta, creant un nou itinerari d’accés al coll que fou batejat pels xerpes com la «via dels catalans». Després de molts dies d’esforços enmig de fortes nevades, el dia 15 es va establir el Camp II (6.750) m i el dia 21 el Camp III (7.220 m). En aquest moment el xerpa Lhakpa va patir una perforació gàstrica mentre es trobava al segon campament i va morir, fet que suposà un fort cop a la moral de tota l’expedició. El seu cos va ser traslladat i incinerat segons el ritu budista.
El Camp IV es va instal·lar als 7.550 m i el darrer, el Camp V, a 8.100 m. L’atac es va iniciar el dia 14 d’octubre a les 4 de la matinada amb una cordada formada per Xavier Pérez Gil, Òscar Cadiach i Nima Dorje. Les condicions meteorològiques eren adverses, amb un vent de 120 km/h i una temperatura de -47 °C que va inutilitzar els aparells elèctrics, incloent càmeres fotogràfiques, de cinema i el radiotelèfon. Durant l’ascens van respirar l’oxigen suplementari per primera vegada i en arribar als 8.500 m un mur de roca de considerables dificultats tècniques els va fer optar per la retirada, després de diversos intents fallits de superar-lo i amb la perspectiva que si no s’afanyaven haurien de fer un bivac a la baixada. Nima Dorje, que havia començat abans el descens en solitari, va partir poc després un accident mortal, probablement a causa d’un cop de vent, que va precipitar el seu cos en una caiguda de 2.500 metres de desnivell fins als peus de la glacera de Rongbuk, al vessant tibetà. El dia següent, després de valorar les escasses possibilitats d’un segon intent en aquelles condicions, es va decidir posar fi a l’expedició.
Primera expedició Caixa de Barcelona a l’Everest (1983)
Els preparatius
El 1983 es va organitzar l’Expedició Caixa de Barcelona a l’Everest, la primera vegada que un equip català provava l’ascens pel coll nord. La gènesi d’aquest projecte –antecedent directe de l’expedició de 1985– cal trobar-lo en les primeres gestions realitzades per Conrad Blanch, Enric Font, Pere Aymerich i Antoni Ricart, que ja a la primavera de 1980 havien enviat la sol·licitud per escalar l’Everest a l’Associació Xinesa de Muntanya, organisme que concedeix els permisos d’escalada als cims d’aquest país, obtenint una resposta favorable per intentar l’ascens a la tardor de 1983.
Amb el permís sobre la taula, i després de l’emoció que havia despertat a Catalunya la primera expedició fallida del CEC, van aconseguir el suport econòmic de la Caixa de Barcelona, que es va comprometre a finançar la iniciativa. Malauradament, el maig de 1982 dos dels seus impulsors, Enric Font i Pere Aymerich, van desaparèixer a 7.400 metres d’altura quan intentaven conquerir el Manaslu. Arran d’aquest fet Antoni Sors i Joan Massons es van incorporar a l’equip promotor i entre els quatre van escollir la resta de components de l’expedició: Nil Bohigas, Òscar Cadiach, Jordi Camprubí, Jordi Canals, Josep M. Duran, Lluís Gómez, Enric Lucas i Miquel Sánchez.
Desenvolupament de l’expedició
L’expedició va sortir de Barcelona el juliol de 1983 i va arribar al Camp Base de la muntanya el 12 d’agost. A mitjan setembre el mal temps va paralitzar l’avanç de la comitiva, retenint-los al Camp III amb una nevada molt intensa que va fer augmentar el risc d’allaus. Un primer atac al cim va tenir lloc el 24 de setembre amb la instal·lació per part d’un grup de sis alpinistes (Bohigas, Cadiach, Canals, Camprubí, Lucas i Gómez) del Camp VI a 8.000 m, però van haver de recular quan el vent huracanat va fer impossible la seva permanència en alçada. El 30 de setembre va tenir lloc el segon intent protagonitzat per Sors, Canals i Gómez, que no va passar dels 7.000 m per causa d’un nou empitjorament del temps. El 7 d’octubre es va iniciar el tercer i darrer atac per part de dos equips, un format per Lucas i Bohigas i un altre per Camprubí i Cadiach, que anaven per darrere. Malgrat el mal temps, els quatre alpinistes van aconseguir de muntar un Camp VII provisional a 8.300 m, però l’11 d’octubre el van haver d’abandonar enmig d’una forta tempesta. Tres dies després, el 14 d’octubre, es va decidir oficialment donar per finalitzada l’expedició, atès l’enorme desgast físic i psíquic que havia patit tot l’equip, que havia romàs més de cinc setmanes per sobre dels 6.500 m.
El telegrama enviat a Barcelona per anunciar la decisió d’abandonar acaba dient «Ara toca avall, però tornarem amunt» Abans d’abandonar la Xina, l’Associació de Muntanya va prometre un nou permís per a l’estiu de 1985, durant l’anomenat moonsonbreak o intervals de bon temps entremig de l’època monsònica, posant les bases per a una segona expedició.
Segona expedició Caixa de Barcelona a l’Everest (1985)
Els preparatius
Arribats del Tibet, la comitiva va rebre del president de la Caixa de Barcelona, Josep Joan Pintó, la confirmació que l’entitat donaria suport al nou intent de 1985. Això va portar l’equip organitzador a ocupar-se dels preparatius per a la nova expedició, incorporant per a aquesta ocasió tres nous membres: Xavier Pérez Gil, Jordi Magriñà i Carles Vallès.
Toni Sors, com a responsable tècnic, va ocupar-se de les provisions d’equip, mentre que Jordi Canal i Carles Vallès s’encarregaren de l’aprovisionament d’aliments. El material final total pesà uns 5.000 kg, entre els quals uns 100 kg de caixes de farmàcia, fet que convertia l’expedició en una de les més lleugeres a l’Everest fins el moment. En l’apartat d’aliments s’afegí com a novetat una carn cuinada a Barcelona pel restaurant Sí, Senyor i envasada al buit per l’empresa Casa Terradellas de Vic.
Arribada al Tibet i al Camp Base
Els 14 de juny els membres de l’expedició van arribar a Pequín, i després de diverses gestions amb les autoritats xineses, el dia 17 van agafar un altre vol a Chengdu, des d’on poc després sortirien cap a la capital tibetana, Lhasa. Allà també van arranjar qüestions de logística, carregant el material en tres camions, i van aprofitar per conèixer la cultural del país que els acollia, visitant el palau presidencial del Potala i el temple de Jokhang. Entre la ciutat i el Camp Base de l’Everest hi ha una distància de 650 km que van recórrer durant diversos dies en microbús, a través d’una pista que travessa cinc colls de muntanya de més de 5.000 metres d’altura.
El dia 1 de juliol es trobaren a Kodari, situada a al frontera entre la Xina i el Nepal, amb el grup de cinc portadors nepalesos (mal anomenats xerpes atès que només un d’ells era d’aquesta ètnia) que s’afegirien a l’expedició. Després de l’intent de 1983, en què els alpinistes quedaren molt descontents amb el rendiment dels portadors proporcionats per l’Associació Xinesa de Muntanya, es decidiren a contactar directament unes persones experimentades que ja havien conegut en expedicions anteriors.
Instal·lació dels campaments d’altitud
Durant aquell mes els integrants de l’equip es van dedicar a una fase d’aclimatació efectuant ascensions curtes d’un o dos dies a cims veïns de 6.000 metres i aprofitant per muntar els tres primers campaments d’altitud a la gelera oriental de Rongbuk, la via natural d’accés al coll nord de l’Everest. El material es va pujar amb iacs, l’animal de càrrega típic del Tibet. El Camp I es va instal·lar a 5.500 m, el Camp II a 6.000 m i el Camp III a 6.500 m. Els dos primers eren lleugers i força precaris perquè no estava previst fer-ne gaire ús. El Camp III, en canvi, disposava de dues tendes grans per a cuina i rebost, i deu tendes dormitori, una de les quals amb una emissora de ràdio idèntica a la del Camp Base.
A partir del Camp III, situat en una morrena, calia iniciar l’ascens del coll nord a través d’una gelera fàcil però plena d’esquerdes, ja coneguda i transitada en l’expedició de 1983. Entre l’1 i el 5 d’agost aquest trajecte es va equipar completament amb 800 metres de corda fixa, utilitzades per pujar les càrregues per equipar i avituallar el Camp IV i els següents. El 6 d’agost es va instal·lar el Camp V a 7.750 m, més amunt que en l’anterior intent. Des d’aquí s’ofereixen dues possibilitats: pujar pel corredor Norton, via més directa que havia utilitzat Messner però amb més risc d’allaus; o prosseguir per l’aresta nord fins a trobar la unió amb l’aresta nord-est i d’allà fins al cim, un recorregut més llarg però més segur. Atès l’estat de la neu, molt tova després de fortes nevades en els dies i setmanes anteriors, es va triar la segona opció, repetint la via seguida el 1983.
El Camp VI, des d’on s’atacaria el cim, es va situar als 8.450 m, a l’aresta nord-est. Des d’aquí només caldria recórrer una distància vertical de 400 metres fins al cim, superant els tres «esglaons», una sèrie de murs de neu, roca i gel que obstaculitzen l’ascens fins al vèrtex. L’esforç de traginar el pes i muntar aquest campament, però, va impactar en la salut física dels membres de la cordada que se’n va ocupar (Cadiach, Gómez, Sánchez i Vallès).
Els primers atacs (12–16 d’agost)
Una cordada formada per Camprubí, Canals i Pérez Gil, amb els portadors Shambu, Karma i Narayan, va prendre el relleu, pujant el 10 d’agost al Camp V amb la intenció d’atacar el cim dos dies després. Finalment sortiren tots menys Pérez Gil, amb problemes digestius, però no van poder passar dels 8.650 m, trobant-se enmig d’una nevada i totalment colgats en neu tova. Superar el «segon esglaó» en aquelles condicions era impossible. Abans de tornar, però, van deixar una corda fixa i dues ampolles d’oxigen que serien crucials en el descens de l’atac que va conquerir finalment la muntanya. En els dies successius el mateix grup va fer dos intents més, sense èxit.
El dia 14 d’agost un nou equip format per Sors, Magriñà, Vallès i Nawang va sortir del Camp V en direcció al Camp VI, però el portador nepalès no es va trobar bé i van haver de descendir fins al Camp IV. Mentrestant, cinc alpinistes més –Cadiach, Pérez Gil, Lucas, Bohigas i Gómez– van arribar el dia 15 al Camp V amb la intenció de provar un atac el dia següent, però la nit del 15 al 16 d’agost va caure una nova nevada i el temps va empitjorar molt, obligant-los a descendir. El dia 16 tota l’expedició es va retrobar al Camp III i es va decidir que la majoria de l’equip tornés al Camp Base per recuperar forces després de quinze dies lluitant amb la muntanya. El dia 19 Enric Lucas i Jordi Camprubí van decidir no tornar a pujar per raons d’estat d’ànim (Lucas va rebre un telegrama avisant-lo que perdria la feina si no tornava aviat), si bé Camprubí va acabar més tard enfilant fins al Camp V per seguir l’evolució de la cordada que va assolir el cim.
La conquesta del cim (21-28 d’agost)
El dia 21 d’agost Vallès, Canals, Sánchez, Shambu, Karma i Narayan van arribar al Camp III, on només s’havien quedat Blanch, Sors, Ricart, Nawang i Nima. L’endemà també ho va fer Cadiach. El 23 va tornar a nevar, posant seriosament en dubte les possibilitats reals que l’expedició pogués fer cim en algun moment. El dia 25, emperò, el temps va millorar i el 27 un grup de nou alpinistes van sortir cap al Camp VI. En arribar-hi només sis van poder-s’hi quedar a fer nit: Cadiach, Sors, Vallès, Shambu, Karma i Narayan. Els altres tres –Canals, Sánchez i Nawang– es trobaven bé però van haver de baixar; no s’havia decidit prèviament qui ho hauria de fer, es va decidir allà mateix.
El 28 d’agost, amb bon temps (poc vent i -30 °C), la cordada va enfilar amunt decididament, superant el «segon esglaó» (Cadiach va fer-hi la primera escalada «en lliure» de la història, sense utilitzar una escala que hi havia instal·lat una expedició anterior) i continuant devers el cim, obrint traça penosament en la neu fonda. Per aquest motiu la progressió va fer-se molt lenta i no va ser fins a dos quarts de set de la tarda –hora de Pequín– que va escoltar-se el missatge per ràdio d’Òscar Cadiach: “Catalunya ha assolit el sostre del món. Visca Catalunya!”.
El complicat descens (29-30 d’agost)
Els alpinistes van romandre al cim prop d’una hora comunicant-se per ràdio, dictant telegrames a llurs famílies, fent-se fotografies i col·locant les banderes. Cadiach va llegir el poema que Joan Brossa havia escrit expressament per a l’ocasió i es va escoltar l’himne d’Els Segadors per l’emissora. Toni Sors fins i tot va fumar una cigarreta.
Després d’uns instants de joia i celebració, la cordada es va disposar a davallar resseguint la traça oberta hores abans. És en baixar dels cims que es produeixen la majoria d’accidents a la muntanya, especialment quan –com en aquesta ocasió– es fa de nit poc després d’iniciar el descens. La foscor, el fred i sobretot el cansament dificulten l’objectiu. Quan l’avançada del grup –Shambu i Ang– estava baixant el «segon esglaó», es va produir un despreniment seguit d’una allau de placa que va arrossegar Ang Karma setanta metres més avall, sortosament sense mes conseqüències que la pèrdua de la seva motxilla, però tanmateix això implicava no disposar de la roba d’abric necessària en aquella altitud. Prosseguiren el descens i arribaren al Camp VI a les tres de la matinada.
Per la seva banda, quan els tres catalans i Narayan es trobaven al mateix punt, Toni Sors va patir una caiguda quedant aturat per dues roques. Aquest ensurt, sumat a l’esgotament físic, que havia tornat a posar-se a nevar i que encara quedaven per superar alguns trams perillosos, els va fer decidir-se a fer bivac a 8.600 m, engrandint i arraulint-se a l’interior d’una cavitat entre el gel i la roca, on van fregar-se mútuament per mantenir la calor corporal. Des del Camp III els responsables de l’expedició van seguir els esdeveniments amb una gran preocupació perquè hi havia pocs precedents de bivacs a aquella altitud dels quals els alpinistes n’haguessin sortit vius. Durant la matinada, en què les comunicacions per ràdio van ser constants, Carles Vallès i Òscar Cadiach van mostrar símptomes d’estar al límit i no poder-se ni moure, i immediatament Pérez Gil i Gómez van iniciar l’ascens des del Camp V per anar a ajudar-los, però dues allaus que van estar a punt d’emportar-se’ls muntanya avall van fer que els donessin l’ordre de tornar a baixar.
A primera hora Sors i Narayan van reprendre el seu descens. Sors va anar obrint traça cap al Camp VI i el nepalès va baixar a trobar els dipòsits d’oxigen que havia deixat la cordada que va atacar el cim 12 d’agost. Va carregar una ampolla a la seva motxilla i va tornar a enfilar amunt. A les onze del matí es va trobar amb Cadiach i Vallès, que havien començat a baixar pel seu propi peu després de la insistència dels interlocutors per ràdio que els animaven des del campament. Els va donar l’oxigen, que anirien respirant per torns, i van continuar junts el descens enmig de la boira i d’una nevada cada cop més intensa. En aquest punt es van esgotar les bateries de la ràdio i es va tallar la comunicació, que no es va reprendre fins a les sis de la tarda, quan Sors va informar que es trobaven tots sis al Camp VI sans i estalvis.
Finalment, el dia 14 de setembre l’expedició va aterrar a l’aeroport del Prat on va ser rebuda a peu d’avió pel president del Parlament de Catalunya, Miquel Coll i Alentorn i altres càrrecs institucionals. Centenars de persones esperaven a la terminal, on es va realitzar una primera roda de premsa, amb pancartes i amb crits de «independència, independència» i «No hi és, no hi és, l’espanyola a l’Everest», en referència al fet que no van pujar al cim cap bandera estatal. Hi havia també la presència de nombroses entitats excursionistes d’arreu del país, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Falcons de Vilafranca.
Expedició catalana Everest 1985. Rebuda Generalitat. Foto. AVUI
Unes cinc mil persones els esperaven després a la plaça de Sant Jaume, on van visitar primer la seu fundacional de la Caixa de Barcelona, que havia finançat l’expedició, i després van ser protagonistes de sengles recepcions oficials al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i al Palau de la Generalitat de Catalunya. En aquella ocasió, i arran de la polèmica pel fet que l’expedició no havia dut la bandera espanyola al cim tot i ser la segona de l’Estat que ho aconseguia després de la basca de 1980, l’alcalde barceloní Pasqual Maragall va afirmar que «els catorze expedicionaris han acomplert amb el seu deure, però, sobretot, amb la seva il·lusió i que, tot i que hi hagi gent que voldria que al cim de l’Everest també hi flamegessin d’altres banderes, no va ser possible no solament a causa de problemes d’espai físic, sinó de problemes d’espai moral. Són molts els segles en què els nostres símbols no han pogut flamejar i aquest era el moment de fer-ho i, fins i tot, diria que hauríem de continuar fent-ho en solitud.»
Viquipedia
Integrants de l’Expedició
| Nom | Responsabilitat | Edat | Club |
| Conrad Blanch i Fors | Cap de l’expedició | 34 | CEC i C.E. Taradell |
| Joan Massons i Rabassa | Sots-cap de l’expedició | 41 | UEC Barcelona |
| Antoni Sors i Ferrer | Responsable tècnic | 35 | Agrupe de Mataró |
| Antoni Ricart i de Mesones | Responsable mèdic | 34 | CEC |
| Miquel Sánchez i Múrcia | Organització i transports | 29 | CEC |
| Jordi Canals i Fontán | Dietètica | 30 | CEC i Club Alpí UAB |
| Lluís Gómez i Mestre | Organització | 35 | CEC, Club Alpí UAB i CEP |
| Òscar Cadiach i Puig | Fotografia i cinema | 32 | C.E.Tarragona i CEC |
| Jordi Camprubí i Casas | Material i equip | 36 | C.E. Comarca del Bages |
| Nil Bohigas i Martorell | Fotografia | 26 | UEC Gràcia |
| Enric Lucas i Llop | Comunicacions | 24 | UEC del Prat de Llobregat |
| Xavier Pérez Gil | Material i equip | 36 | CEC, CMB, CECB i UEC Gràcia |
| Jordi Magriñà i Güell | Alimentació | 33 | AAEET de Valls |
| Carles Vallès i Ocaña | Aprovisionament | 24 | CEC, UEC Barcelona |
