7 èpiques i grans parets per escalar

7 èpiques i grans parets per escalar

Majestuoses, amenaçadores i immenses. Aquí tenim les parets més grans i els seus valents escaladors.

Poques coses són més colpidores que un alpinista escalant una gran paret. Aquestes pujades són tan enormes que triguen dies i fins i tot setmanes a completar-les. Dormint en els sortints penjats de les roques, portant les seves grans bosses amb l’equip i subministraments, sobrevivint amb mínimes racions de menjar i aigua, les grans parets requereixen una resistència aterridora i una habilitat per escalar impròpia d’un ésser humà que no sigui expert en això.

Continua llegint perquè et portem algunes de les parets més simbòliques del món, així com els intrèpids alpinistes que van decidir abordar-les.

Yosemite, EUA

  • Altura: 1.000 m.
  • Distància: 5
  • Dificultat: 9
  • Bellesa estètica: 7


No es pot parlar de grans parets i que no aparegui Yosemite en la mateixa frase. És la Meca on tot comença, i el lloc al que tots els ambiciosos i joves alpinistes volen anar. El Capità, o El Cap de forma abreujada, és la muntanya més sagrada de totes. La seva cara de 1.000 m. ha acollit alguns dels ascensos més llegendaris de l’escalada des de la dècada de 1950 fins a l’actualitat.

Al mateix temps que escric això els alpinistes Tommy Caldwell i Kevin Jorgeson intenten fer història completant el primer ascens lliure (pujar sense equip) del Dawn Wall. Ha passat més d’una setmana i l’últim que sabem és que estan esperant que la pell dels seus dits els torni a créixer.

Muntanya Asgard, Illa de Baffin (Canadà)

  • Altura: 1.200 m.
  • Distància: 9
  • Dificultat: 7
  • Bellesa estètica: 7

Entre els amants de la pel·lícula de James Bond i els seguidors de l’esquí BASE la Muntanya Asgard exerceix com un lloc especial. És la muntanya de la llegenda de les acrobàcies de Rick Sylvester que es va tirar des d’un paracaigudes que es va obrir en forma de bandera britànica el 1976, molt abans que l’esport s’inventés.

El 2009, l’alpinista Leo Houlding va liderar un equip d’escaladors en un intent de fer el primer ascens lliure a la cara nord, història explicada en la pel·lícula d’Alastair Lee, El Projecte Asgard, que va aconseguir diversos premis. En homenatge a aquest fet, Houlding va saltar en BASE des del cim.

Massís Tsaranoro, Madagascar

  • Altura: 400 m.
  • Distància: 7
  • Dificultat: 6
  • Bellesa estètica: 7

Madagascar (et perdonem si estàs cantussejant en la teva ment) és conegut pels balls animats d’un zoo d’animals. Però entre els alpinistes el Tsaranoro de Madagascar està considerat com el Yosemite d’Àfrica.

Les grans parets de granit han estat una destinació habitual de l’escalada des de finals dels 90. Les parets no són massa altes (ronden els 400 m. i poden ser abordades en un dia) però en elles es troba una de les línies més famoses, el Tough Enough, que es pot qualificar com una de les rutes de pas més dures del món.

Torre del Trango, Pakistan

  • Altura: 1.300 m.
  • Distància: 9
  • Dificultat: 10
  • Bellesa estètica: 9

Hi ha poques muntanyes al món que causin por i respecte als alpinistes. Les Torres del Trango són unes d’elles. El cridaner grup d’imponents pilars de roques és la llar d’algunes de les parets més difícils d’escalar del món i han atret fins a elles als millors escaladors del planeta. I no estem parlant de la pura dificultat en l’escalada, solament arribar als pics és com completar una expedició. L’escalada es duu a terme a més de 6.000 m. (suficient per fer un tram esgotador). Fa poc, els polonesos experts en grans parets, Marek Raganowicz i Marcin Tomaszewski van completar 46 noves rutes de pas: van trigar 20 dies.

Ultevanna, Queen Maud Land (Antàrtida)

  • Altura: 1.750 m.
  • Distància: 10
  • Dificultat: 8
  • Bellesa estètica: 10

No és difícil saber perquè els alpinistes estan embaladits per les vistes de l’Ultevanna (Antàrtida). S’endinsa en el desert blanc com la proa d’un majestuós vaixell i ofereix unes impressionants vistes a tot aquell que s’atreveixi a visitar-lo.

Però com és escalar en una roca de l’Antàrtida? No està feta per a la gent amb el cor feble. Amb les mans nues se sol escalar millor, però a -25ºC et sentiràs molt incòmode.

El 2013, Leo Houlding i el seu equip va ascendir per l’aresta nord-est, que no s’havia escalat abans. Fes un cop d’ull a l’entrevista amb el cineasta Alastair Lee, llegeix i admira la galeria de fotos d’aquesta increïble història.

Petit Dru, França

  • Altura: 850 m.
  • Distància: 4
  • Dificultat: 8
  • Bellesa estètica: 7

Pot ser que es tracti d’una caminada d’unes poques hores, però Dru és un seriós (i arriscat) compromís. Una de les línies clàssiques de la muntanya, el Pilar Bonatti, es va desprendre en un enorme esfondrament de roques fa 10 anys. I hi ha hagut altres esfondraments de roques des de llavors.

El cim segueix sent la llar de desenes d’itineraris, des de les pujades amb ajuda en les quals es necessita l’equilibri de l’agafament més petit fins a les pujades que estan dins de les possibilitats dels alpinistes habituals.

Naranjo de Bulnes, Espanya

  • Altura: 500 m.
  • Distància: 5
  • Dificultat: 9
  • Bellesa estètica: 8

El Naranjo de Bulnes és un pic de pedra calcària situat al nord-oest d’Espanya. A l’agost de 2009, els germans espanyols Eneko i Iker Pou van fer una de les seves escalades més important, fent el primer ascens lliure de la tremendament difícil ruta 13, anomenada Orbayu.

La ruta es troba entre les escalades més difícils del món i, com es pot veure, no va ser una excursió senzilla per als germans.

 

Font: Traducció de l’article de Red Bull 

Sense Comentaris

Respondre