Als anys 80, en ple canvi de l’escalada, quan es començava a passar de portar botes de muntanya i claus gegants a petites sabates que ajudaven a adherir-se a la roca, quan es començava a pensar en l’entrenament físic per assolir un repte, quan d’escalar parets de 200 metres es va passar a escalar petits blocs de 10-20 metres, els escaladors del centre, evolucionant conjuntament amb l’escalada, van proposar a la junta del CET la creació d’un local per entrenar.
Abans d’això però, els escaladors del centre feien un rocòdrom mòbil i desmuntable per al parc de Nadal de Tarragona per tal d’aconseguir recaptar diners. Com va ser un èxit rotund i tots els nens volien provar el nou esport de l’escalada els membres del club d’escaladors van començar a portar el rocòdrom a diversos pobles de Catalunya amb el mateix objectiu.
Els primers 2 anys foren intensos i divertits amb els nens que provaven l’esport, però un cop va haver passat l’eufòria del moment, es van tornar a centrar en la seva principal tasca, obtenir un lloc per posar un rocòdrom fix.
Primerament la junta, formada per membres excursionistes, alpinistes, en la seva majoria, i molt pocs escaladors. Els primers, que mai havien entès l’escalada com un esport, sinó com una manera de gaudir de la vida exposant-se a perills innecessaris, i així sortir de la monotonia de la ciutat, van acollir negativament la proposta dels escaladors. Ells argumentaven, que no havien de cedir diners per entrenar, doncs mai s’havia entrenat per fer muntanya. Els escaladors, per la seva banda, al·legaven que el seu esport, l’escalada, havia passat de ser pura aventura i perill, per convertir-se en una altra cosa. Potser igual d’insegura i perillosa, però amb un instint de superació i ganes de proposar-se reptes que abans no existia, l’escalada es convertia en un esport de risc.
Cap al març del mateix any 89, la junta va tornar a reunir-se per parlar del creixent problema dels escaladors del C.E.T., Que s’alçaven en una sola veu per reclamar un espai. El local on estava el centre, tenia uns 50 metres quadrats que no s’utilitzaven per a res, i reclamaven a la junta poder instal·lar allí el rocòdrom.
Finalment cap a final de l’any 89 els escaladors obtenien el vistiplau per fer-lo. Escaladors com Salva Muñoz, Pedró Ferrer, Jordi Saenz de Pablo, Joan Soler i Santi Brulles van dur a terme la primera iniciativa posant un plafó d’uns 12 metres quadrats i unes 50 taules multi-preses per poder fer alguna cosa. Però ràpidament va esdevenir petit i van començar a afegir-hi annexos. Una escala paral·lela al sostre per on poder exercitar els braços, taules multi – presses on poder “traccionar” i fer dominades, etc.
No va ser fins l’any 95 que el centre va obrir una nova quota diferent a les altres per a l’ús del rocòdrom. Hi havia moltes persones sòcies del centre que volien provar.
En aquell moment els rocòdroms es van estendre al llarg i ample d’Europa i l’escalada va tenir el seu moment àlgid.
Els escaladors van organitzar una sortida per anar a veure un rocòdrom molt famós a Madrid per agafar idees per l’actual.
L’any 1998 es va afegir amb l’ajuda de molts col·laboradors una part molt més desplomada que serviria per exercitar els braços molt més i així poder fer vies més dures.
Finalment l’any 2003 es van afegir més plafons per acabar tenint una sala de 50 metres quadrats i uns 30 que es poden escalar, amb més de 400 preses.
