Junko Tabei
JUNKO TABEI: LA PRIMERA ALPINISTA A ARRIBAR A L’EVEREST TRENCANT BARRERES I PREJUDICIS
L’escaladora japonesa va ser la primera dona en coronar el cim de el món en 1975 amb una expedició femenina
Junko Tabei es va encarregar de demostrar a el món, i no una ni dues vegades sinó al llarg de tota la seva vida, que molt més important que la condició física per aconseguir un somni és la decisió de aconseguir-ho i la fortalesa mental. És l’única manera d’explicar que una persona d’aparença “fràgil i feble”, com la definien els qui la van conèixer pel seu escàs metre i mig d’alçada, es convertís, amb tenacitat i il·lusió a parts iguals, en història imprescindible de l’alpinisme mundial. Malgrat la seva condició humil, de les necessitats que hi havia a casa seva i de la societat classista japonesa que determinava que una dona només podia aspirar a romandre a casa per cuidar els fills o ser secretària o auxiliar administrativa, Junko va intentar sempre valer-se per si mateixa i ajudar la seva família continuant els seus estudis fins a acabar la Universitat. Estudiar sempre va ser per a ella la millor manera de compaginar-se un futur amb la possibilitat d’escalar en grups acadèmics de muntanya. Després de descobrir un estil de vida amb la seva primera ascensió a una muntanya quan tenia 10 anys, Junko Tabei ja no va poder aturar de mirar a les muntanyes. En elles es sentia lliure i en pau, pel que va començar amb elles una història 
d’amor que li va permetre aconseguir, primer, els cims més alts del Japó, després sent la segona persona a aconseguir, amb una nova ruta, l’ascensió a l’Annapurna III, més tard convertint-se en la primera dona a arribar al cim de l’Everest, sent també la primera dona en escalar les set muntanyes més altes del món, i així fins a aconseguir els cims de més de 70 països per tots els continents. Junko Istibashi, que així es deia, va néixer el 22 de setembre de 1939.
Va ser la cinquena germana en una humil família agrícola amb set fills al poble de Miharu, a la prefectura de Fukushima. Els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial i la pobresa eren el denominador comú en aquells anys, i potser per això la petita Junko va trobar la força i el sentit de la seva vida a la natura. Quan als 10 anys un professor de la seva escola la va portar a caminar a la Muntanya Nasu, un volcà al Parc Nacional Nikko, la seva vida va canviar per sempre. No obstant això, mai va deixar de ser conscient que havia de seguir estudiant fins arribar a la Universitat i trobar una feina respectable en aquell Japó 
conservador i empobrit, i ho va aconseguir. Sense deixar de mirar la muntanya de reüll, i apuntant-se a quants clubs i expedicions com estaven al seu abast, va estudiar Literatura Anglesa i Americana a la Universitat de dones de Showa i es va graduar en 1962. A mesura que s’anava convertint en adulta més dificultats va començar a tenir per escalar en els grups de muntanya, sempre estaven dominats per homes, que no dubtaven a pensar que estava buscant marit i en dir-li que el seu lloc era la casa i no la muntanya. Sense immutar davant la discriminació i els prejudicis, Junko va seguir explorant els pics del Japó al mateix temps que treballava com a editora d’una revista científica i ocasionalment ensenyava piano i anglès per poder finançar la seva gran afició. Gairebé en silenci, i compaginant treball i oci, a mitjans dels anys seixanta havia escalat totes les muntanyes més altes del Japó, inclòs la Muntanya Fuji.
Va ser en aquest moment quan va conèixer al seu marit, Masanobu Tabei, un famós alpinista, durant un perillós ascens a la Muntanya Tanigawa. Encara que la seva família sempre va desaprovar el matrimoni amb un home que no havia anat a la universitat, Junko havia trobat un company que compartia la seva passió i la recolzava, fins al punt d’acompanyar-la quan, anys més tard, va decidir deixar la feina per concentrar-se en la escalada. Als 30 anys, el 1969, Junko va fundar el Club de Muntanya per a Dones Joshi-Tohan. El fet va ser significatiu perquè a les dones al Japó, en aquest moment, se les veia destinades a l’esfera domèstica i als rols més secundaris de l’escala laboral. Aquesta situació va convertir a el club de muntanya que dirigia Tabei en un grup poc convencional massa criticat i amb dificultats per trobar suports i patrocinadors per les seves expedicions. No obstant això, Tabei va continuar amb humilitat i sense fer soroll amb el seu somni d’escalar importants cims de la mà del seu club, inclòs el primer ascens només per a 
dones a l’Annapurna III, al Nepal, en la segona ocasió que s’aconseguia i per una ruta nova. Junko i el seu equip van fer història malgrat unes temperatures tan baixes que van provocar el trencament de les pel·lícula de les càmeres. Des de llavors, la història de l’alpinisme li tenia reservat un lloc especial, perquè va començar a polvoritzar registres escalant cims pel simple plaer de llibertat i de pau que li reportaven les muntanyes i mai buscant protagonisme ni fama. El 1975, quan tenia 35 anys i una filla de dos anys a casa, es va convertir en la primera dona en escalar l’Everest, encara que potser la proesa més gran no va ser arribar al cim, sinó que ho fes en una expedició només de dones. Després de l’èxit a l’Annapurna III, Junko i el seu club havien sol·licitat en repetides ocasions a el govern del Nepal un permís per escalar el cim més alt del món, però la burocràcia, de nou la discriminació i, unit a ella, les dificultats per assegurar el finançament, van obligar a el club de dones a esperar uns anys per aconseguir-ho.
L’ONU va declarar 1975 com a Any Internacional de la Dona, així que la lluita callada de Tabei per la igualtat, també a la muntanya, va donar els seus fruits a l’obtenir aquest any l’únic permís del Nepal a una expedició per enfrontar-se a l’Everest: Junko Tabei i el seu club amb altres 14 alpinistes japoneses. Un diari i una cadena de televisió, a més, van decidir donar suport en aquell moment l’expedició, però tot i així el cost total era molt més gran que les subvencions, així que cada expedicionari es va fabricar les seves motxilles amb fundes de seients de cotxe i els seus sacs amb plomissol importat de la Xina. Iniciada l’expedició i ja al Nepal, l’últim escull va ser que la societat nepalesa era fins i tot més tradicional que la japonesa i van haver de contractar guies masculins per a una aventura que pretenia estar composta només per dones. A principis de maig, les 15 alpinistes japoneses i els seus sis guies nepalesos van estar a punt de morir. 
Mentre dormien a 6.300 metres, un devessall va sepultar les seves botigues per complet. Tabei va romandre soterrada i inconscient durant gairebé sis minuts abans que un dels guies, Ang Tshering, aconseguís rescatar-la. L’escaladora japonesa va veure la mort molt de prop però el seu objectiu estava a dalt i no va mirar enrere. Només dotze dies després d’haver estat sepultada per l’allau, Junko Tabei i el seu xerpa van aconseguir el cim sud de l’Everest, a 8.763 metres. “Crec que no he passat més por a la meva vida”, diria després. Aquell nova fita en la història de l’alpinisme no la va treure del seu modèstia: “No tenia la intenció de ser la primera dona a pujar a l’Everest i prefereixo ser recordada com la persona número 36 que ho va aconseguir”. Ella, en silenci, va seguir escalant i alimentant la seva passió per les muntanyes lluny dels focus i de les càmeres.
D’aquesta manera, va aconseguir el Lleopard de les Neus (cims més elevats de l’extinta Unió Soviètica), el 1992 es va convertir en la primera dona a aconseguir les 7 cims més elevats, és a dir, el cim més alt de cada continent, i en total va escalar en més de 70 països al llarg de la seva vida.L’any 2000, als 61 anys, Junko Tabei va tornar a la universitat per obtenir un postgrau en Ciències Ambientals perquè li preocupava el tipus de turisme que s’havia desenvolupat al voltant de l’Everest, així com les deixalles a la muntanya. Després de la seva graduació es va convertir en directora del Himalayan Head Trust del Japó.
Junko va ser diagnosticada de càncer d’estomac en 2012, però això no li va impedir seguir complint el seu somni d’escalar muntanyes. “Mai vaig tenir ganes de deixar d’escalar”, va dir en una entrevista “i mai ho faré”. En l’estiu de 2016, quan la seva salut ja es ressentia, va dirigir a un grup de joves afectats pel desastre de Fukushima en una expedició a la Muntanya Fuji. Poques setmanes després, el 20 d’octubre, va morir als 77 anys, convertint-se en referència de l’alpinisme, no només pels cims que va aconseguir, sinó també per les barreres que va trencar a favor de les dones i la igualtat.
