Ramond de Carbonnières i el Monte Perdido
Louis François Élisabeth Ramond de Carbonnières
Louis Ramond de Carbonnières va néixer molt lluny dels Pirineus. Va venir al món en 1755 en l’altre extrem de França, a Alsàcia, concretament a Estrasburg dins d’una família acomodada, la qual cosa li va permetre rebre estudis universitaris de dret. Ara el seu pas a la posteritat no té res a veure ni amb la convulsa història alsaciana ni amb el treball d’un advocat.
La fama la va trobar al sud, als Pirineus, i la va guanyar com a naturalista, botànic i geòleg, sense oblidar la seva gran fita com a muntanyenc: aconseguir, després de varis intents, en 1802 el cim del Monte Perdido, que es tenia com la més alta de la serralada. Un fet pel qual la literatura muntanyenca, tendent a epopeies i mites, l’ha convertit en el pare del pirineisme.
De fet, Ramond de Carbonnières engrosseix aquesta llista d’amics de les muntanyes i les lletres que omplen pàgines i pàgines amb enceses descripcions de paisatges superlatius i gestes dignes de superdotats.
“A un quart de dotze vaig coronar el cim de la Muntanya Perduda, i vaig tenir el goig de veure per fi tots els Pirineus als meus peus. Lluitàvem nosaltres mateixos amb esforç contra aquell vent impetuós al qual una àliga vencia amb facilitat, i que ens feia experimentar un fred considerable. Potser no fa falta buscar, d’altra banda, el secret de l’entusiasme que aflora en els relats de quants s’han vist elevats per sobre de les altituds ordinàries. Si és que no convé concedir també alguna cosa a l’imperi dels paratges, de la majestat de l’espectacle, a l’emoció que provoquen visions tan imponents i tan noves quan, en solitud, sobre aquests cims que són els autèntics extrems de la Terra, l’observador, incitat al recolliment per la grandesa del paisatge i el silenci de la Naturalesa, contempla sobre el seu testa la immensitat de l’espai, i als seus peus la fondària dels temps.”
El cas és que Ramond va arribar a la serralada en 1787, com a secretari d’un cardenal. Eren temps prerevolucionaris, i tant cardenal com secretari es van retirar a Barèges, una elegant estació termal del Pirineu francès que en l’època gaudien les altes nissagues.
Va ser una llarga estada, fins a final de 1788, temps que el nostre protagonista va aprofitar per a recórrer aquestes muntanyes. Amb la qual cosa va fer la seva primera publicació sobre la serralada, editada a París el mateix any de la Revolució Francesa. I aquest context és clau per a entendre la seva biografia.
I és que Ramond, ja de nou en la capital i amb la guillotina funcionant a preu fet, deixo el naturalisme i es va transformar en polític. Fins i tot va ser elegit diputat.
No obstant això, aquesta experiència va durar poc i gairebé acaba malament. El poder i més en temps de conspiracions pot ser molt perillós, i ell mateix va ser acusat de traïdor a la Revolució, així que per a salvar el coll, literalment, va fugir en 1792. El seu destí: els perduts Pirineus.
Va trobar refugi en la localitat de Tarbes, i allí va alternar l’ensenyament amb incursions muntanyenques. I va somiar a trepitjar la Muntanya Perduda en territori espanyol. De manera que durant diversos anys va preparar diverses expedicions amb tal objectiu, però cap va aconseguir el cim. Va haver d’esperar al mes d’agost de 1802 per a finalment aconseguir la gesta i passar a la història.
El fet és que en l’estiu d’aquell any va preparar la seva enèsima cordada, comptant amb els guies francesos Laurens (de Barèges) i Grégoire Taulat, conegut com a Rondó, van protagonitzar la primera ascensió oficial i documentada al Mont Perdut (3.355 m) el 6 d’agost de 1802, als quals es va unir un pastor espanyol del poble de Bielsa, a Osca. Junts van ascendir al Collado Añisclo, a 2.500 m d’altitud i amb vista privilegiades del cim.
No obstant això, aquell dia no havia de ser molt clar, a més els gels glacials eren molt més amplis que en l’actualitat. Així que Ramond de Carbonnières va decidir que s’avancessin les seves dues guies i el pastor.
Es pensa que aquella avançada no sols va veure el mode de prosseguir, sinó que és segur que van fer cim. Qui va ser el primer, el pastor aragonès o els guies francesos? Segons qui ho explica, però van ser els primers conqueridors del cim de tipus calis més alt d’Europa. El que sembla clar és que van tornar i Laurens arriba a Bareges per informar a l’il·lustre cap d’expedició que el Monte Perdido és fàcil i que ells han arribat al cim, és fàcil imaginar la colera de Ramond. Evidentment li van descriure la manera d’arribar fins el cim.
Quatre dies després Laurens guia a Ramond fins al cim del Monte Perdido, varen arribar a un quart de dotze del matí. Tal precisió horària la hi devem al relat del mateix Louis Ramond de Carbonnières, qui va narrar tot l’esdevingut en aquesta ascensió.
Encara que més enllà del to èpic del relat, la qual cosa més destaca de la seva crònica és el meravellat que està a descobrir un dels paratges més bestials de la serralada: la vall d’Ordesa. Ell i altres viatgers francesos que van venir després van contribuir enormement al descobriment d’aquest espai únic que avui és el Parc Nacional d’Ordesa i Monte Perdido.
Des que Ramond de Carbonnières ho va contemplar per primera vegada, va tornar en més ocasions per a sorprendre’s amb llocs com la Bretxa de Roland, les Gradas de Soaso o la Cola de Caballo. No obstant això, una vegada reeixida la seva gesta muntanyenca encara li quedaven somnis polítics per complir. Per això, en 1806 va aconseguir ser nomenat prefecte de Puy-de-Dôme, en altres muntanyes, ara en el Massís Central, per on es va dedicar més a la botànica que a legislar.
Per descomptat que va tornar moltes vegades als Pirineus, per exemple per a col·laborar amb una expedició científica de 1826 en la qual es van establir les altituds definitives per als pics més elevats de la serralada, i el resultat va ser que el Monte Perdido amb 3.355 metres era la tercera cimera pirinenca. Superada per l’Aneto (3.404 m) i el Posets (3.371 m), tots ells a Osca.
A l’any següent, Ramond de Carbonnières moria a París. No havia estat el primer a fer cim del Monte Perdido, i tampoc va pujar la muntanya pirinenca més alta. I, no obstant això, paradoxes de les cròniques és un autèntic referent del pirineisme.