Andrés Espinosa, Muntanyenc universal avançat al seu temps

Andrés Espinosa, Muntanyenc universal avançat al seu temps

Andrés Espinosa Echebarria (Amorebieta, Biscaia, 17 d’octubre de 1903-16 de maig de 1985). Primogènit entre sis germans, té 9 anys quan mor el pare. Als 12 anys ingressa en l’internat de Lecároz, situat a la vall navarresa del Baztán, dedicant 3 anys a estudiar comerç. En acabar es trasllada a Bilbao, on treballarà com a venedor de teles. La professió heretada del pare no li satisfà. Es distancia del seu entorn social, buscant refugi en la naturalesa que va descobrir en la infantesa amb el seu amic el pintor Enrique Renteria (1900 – 1982). Junts recorrien les muntanyes que envolten Amorebieta, aprenent art i adquirint sensibilitat en contacte amb aquests bucòlics paisatges. L’impacte que li produeix l’activitat laboral l’alleuja convertint la muntanya en una passió, contagiada per Antxon Bandres (1879 -1966), primer president de la Federació Basc Navarresa d’Alpinisme. El temps lliure el dedicarà a desenvolupar una frenètica activitat muntanyenca per tots els racons del País Basc.

Aquesta trajectòria vital d’impuls naturalista que Espinosa denomina “la meva febre muntanyenca”, li porta a recórrer entre 1925 i 1927 les principals serres d’Espanya: Demanda, Urbión, Cebollera, Moncayo, Serralada Cantàbrica, Guadarrama, Gredos, Sierra Nevada… A través d’aquestes ascensions Espinosa demostra posseir unes qualitats físiques excepcionals que destaquen de manera notòria en les carreres de muntanya d’Orduña i Elgoibar. Els seus assoliments són distingits en diversos concursos.

Sent un solitari vocacional, mai es mostrarà aliè al muntanyisme organitzat. En 1925 ingressa en la Societat Esportiva Amorebieta, ocupant la presidència entre 1928 i 1930. En 1928 entra en la redacció de Pyrenaica i és triat vocal de la delegació biscaïna de la Federació Basc Navarresa d’Alpinisme. En 1930, convertit ja en un mite del muntanyisme basc, és elegit president de la delegació biscaïna.

Cinc anys de glòria

Amb 25 anys, res més tornar del Teide, afronta el primer dels seus grans reptes: escalar el mític Picu Urriellu o Taronger de Bulnes. És l’ascensió que fa el número 16 (el 30 de juliol de 1928). El relat que ens ha llegat és al·lucinant. Sense donar-se major importància, comenta: “Jo no pensava escalar el Taronger… va ser una ascensió inopinada”. Sense pretendre-ho, es converteix en pioner del muntanyisme basc i per afegiment espanyol, quan en el seu historial queden encara moltes pàgines en blanc.

La campanya alpina d’Espinosa va constituir en 1929 una epopeia que li va fer merèixer el prestigiós títol de membre d’honor del Club Alpí Anglès. També li van concedir aquest guardó el Club Alpí Espanyol i Peñalara. Per a entrar en aquest Olimp del muntanyisme va haver de suportar una angoixant prova de supervivència. Sense haver trepitjat abans una glacera, corona el Mont Blanc (4807 m) amb abastes, passant tres nits entre les neus perpètues. Sis dies després escala l’imponent Matterhorn (Cervino). Ja s’havia pujat en solitari, però no existeix constància que algú ho aconseguís abans sense utilitzar corda.

Espinosa presa en 1930 una decisió transcendental: embeni la part del negoci de teixits heretat del pare, deixa el treball i es dedica a viatjar. En Amorebieta, el seu poble natal, se senten veus que li diuen “boig”. Andrés sofreix, se sent incomprès, però ningú aconseguirà detenir el seu projecte. Continua endavant enarborant aquesta consigna:” Només, boig, lliure, pel món avanci, que és molt gran”.

Viatja llavors a Egipte, visitant Alexandria i el Caire. Després s’interna en la Península del Sinaí, perdent-se en el desert. Amb l’ajuda d’un beduí aconsegueix arribar al monestir de Santa Catalina. Des d’allí puja a la muntanya sagrada del Sinaí i al Yebel Khaterin, sostre d’Aràbia. Andrés resumeix així la seva experiència en el desert: “Nou dies i mig gairebé sense parar de caminar. Quatre dies perdut entre muntanyes”.

Tornant a recórrer a peu els 120 quilòmetres que li separen de la costa, embarca a Suez rumb a Mombasa. Creuant llavors la selva, on viu emotives trobades amb els nadius, emprèn l’ascens del “gegant africà”. Després de romandre tres nits a més de 5.000 metres d’altura, sentint-se malalt i suportant les inclemències del mal temps, aconsegueix coronar el Kilimanjaro (5.895 m). En tornar a Europa es deté en Port – Said per a visitar Jerusalem com a humil pelegrí. Espinosa, home reservat i modest, aconsegueix llavors cotes de popularitat que cap esportista actual podria somiar.

En 1931, en iniciar-se el període republicà, afronta el més agosarat dels seus reptes: l’aventura de l’Himàlaia. Creuant les mars Tirrè, Jònic, Rojo i Índic, després de 22 dies de navegació desembarca en Madrás. Passant per Calcuta, viatja amb tren fins a Darjeeling. Pretén unir-se a una expedició alemanya, però arriba tard. Les autoritats angleses li neguen l’autorització per a intentar alguna cimera de 6.000 o 7.000 metres. Encara que només ha tingut ocasió de contemplar la silueta del Kangchenjunga, no es desanima; té intenció de formar un petit grup per a tornar al cap de 2 o 3 anys. Aquest somni no es farà realitat.

En 1932 Espinosa creua amb tren la península ibèrica camí del Marroc espanyol i francès, sense saber que es tracta de la seva última aventura. En aquest viatge, el menys conegut de quants va realitzar, escriu un diari, il·lustrat amb dibuixos, on va anotant les impressions que li inspiren ciutats i gents. Durant el recorregut visita Ceuta, Tetuan, Tànger, Larraix, Meknes, Fes, Rabat, Casablanca, Marràqueix…Sent el seu principal objectiu la serralada de l’Atles, des de Marràqueix entra en territori berebere. Després d’una penosa ascensió plena d’emocions, aconsegueix el vèrtex del Toubkal (4.165 m). La seva pròxima meta eren els Andes, però el destí i la guerra van truncar els seus plans.

Home culte

Espinosa parla francès, narra les seves ascensions amb recursos literaris, dibuixa paisatges, pronuncia conferències, la premsa difon els seus relats com a temes d’actualitat, escriu crítiques d’art, participa en tertúlies intel·lectuals, es relaciona amb Unamuno i Baroja, s’atreveix a reproduir poemes de Machado en els tenebrosos anys 50… Posseeix per tant aquesta destacada qualitat de persona il·lustrada que caracteritza als grans aventurers. La diferència essencial respecte a tots ells és que no era ric; els seus plans estaven supeditats a haver de viatjar en condicions molt precàries.

Espinosa va anunciar en diverses ocasions la publicació d’un llibre amb les seves vivències. En tornar del Marroc ambicionava dedicar-se a la tasca d’escriptor. Cap d’aquests projectes es va fer realitat. Una part essencial de la seva obra, els quaderns manuscrits que narren i il·lustren el seu últim viatge, romanen en l’actualitat inèdits.

El valor de l’amistat

Observant la trajectòria d’Andrés Espinosa des de la perspectiva actual, sorprèn que sent nacionalista mantingués excel·lents relacions amb muntanyencs que tenien una visió jacobina (centralista) de l’Estat, i fins i tot van optar pel bàndol franquista durant la guerra. És el cas d’Ángel Sopeña (1894 – 1982), que en crear-se la Federació Espanyola de Muntanyisme (1941) és nomenat delegat regional, exercint la labor de comissari polític en el muntanyisme basc.

Aquest fet prova que la seva concepció de l’amistat no tenia fronteres.

Viatjava amb freqüència a Madrid, on tenia bons amics, donant conferències per encàrrec de Peñalara i del Club Alpí Espanyol. La premsa madrilenya es va fer ampli ressò de les seves gestes i fins i tot setmanaris com a “Estampa”, li van dedicar extensos reportatges. Qui més va enaltir la figura d’Andrés Espinosa fora del País Basc va ser el periodista i escriptor Arnaldo d’Espanya, secretari de Peñalara, sent també el primer a reclamar que es recopilessin les seves narracions en un llibre.

Última etapa

Durant 5 anys Andrés Espinosa va formar part de l’elit del muntanyisme internacional. Després, tenint pendent viatjar als Andes i tornar a l’Himàlaia, se submergeix en l’anonimat. En aquest canvi de trajectòria tan dràstic incideixen tres circumstàncies: 1) l’escassetat de recursos econòmics i de temps lliure. Va voler ser funcionari, però no ho va aconseguir. 2) El cop d’estat de 1936 provoca una guerra fratricida. Espinosa es va integrar en els batallons del govern d’Euskadi. Cau pres i compleix una breu condemna a Bilbao. Aquesta experiència límit marca la resta de la seva vida. 3) En 1941 contreu matrimoni amb Pilar Amezua. Encara que no deixa d’anar a la muntanya, es converteix per pròpia iniciativa en ciutadà anònim, rebutjant qualsevol homenatge o reaparició pública.

Andrés Espinosa Echebarria va deixar de mirar cap als cims als 81 anys, el 16 de maig de 1985. Des de llavors reposa en Amorebieta, el seu poble natal, en el panteó de la família Alcorta. En la tomba no figura cap inscripció. En visitar-la recordem una de les seves frases: “… jo no he buscat mai a les muntanyes vanitats humanes, ni medalles ni glòries.”

Transcendència d’Andrés Espinosa

La trajectòria d’Andrés Espinosa es regeix per la següent regla: més alt, més lluny, més difícil. Les seves activitats s’encadenen responent a aquests tres criteris. Des d’una perspectiva estrictament muntanyenca, l’activitat més destacada d’Espinosa va tenir com a escenari Els Alps. La seva ascensió al Mont Blanc posseeix una enorme transcendència, almenys per dues raons: 1a) Fins llavors ningú havia gosat superar 3.800 metres de desnivell per a pujar en el dia des de Chamonix. 2a) Aconseguir-ho en solitari implicava, a més d’una gran proesa, trencar amb el monopoli dels guies, que es consideraven imprescindibles i imposaven les seves condicions als clients.

Espinosa va demostrar que és possible viure fascinants aventures sense ser un adinerat. Representa perquè l’inici de la popularització i democratització de l’alpinisme. Es comporta com un Prometeu que allibera el muntanyisme del seu caràcter classista, posant-lo a l’abast de tots els mortals. Espinosa destaca també en facetes artístiques i culturals. Dotat de profunds sentiments religiosos, fa extensius els seus valors ètics a la naturalesa, concebent un déu panteista que li converteix en profeta de l’ecologisme.

Cronologia sobre Andrés Espinosa

• 17/10/1903 Andrés Espinosa Echebarria neix en Amorebieta (Bizkaia).
• 1925 Ingressa en la Societat Esportiva Amorebieta.
• 1926 Excursions: Serra Cebollera, Moncayo.
• 1927 Ascensions: Gredos, Sierra de la Demanda, Serralada Cantàbrica.
• 08/1927 Sierra Nevada: puja al Penell i al Mulhacén el mateix dia.
• 13/07/1928 Illes Canàries: ascensió al Teide des de la costa.
• 30/07/1928 Escala el Pic Urriello (Taronger de Bulnes). 2a ascensió en solitari.
• 14/07/1929 Puja en el dia al Mont Blanc (4.807 m). Primera ascensió en solitari.
• 16/07/1929 Aconsegueix la Aiguille du Midi.
• 20/07/1929 Escala el Mattethorn (Cervino). Primera ascensió en solitari sense corda.
• 1929 Soci d’honor del Club Alpí Anglès, C.A. Español i Peñalara.
• 18/08/1930 Puja a la cimera del Sinaí.
• 19/08/1930 Ascendeix al Yebel Khaterin (2.602 m), sostre d’Aràbia.
• 17/09/1930 Aconsegueix el Kilimanjaro (5.895 m). Primera ascensió en solitari.
• 02/11/1930 Elegit president de la delegació biscaïna de la FVA.
• 21/07/1931 Arriba a Darjeeling (l’Índia). Els anglesos li impedeixen acostar-se a l’Himàlaia.
• 18/05/1932 Ascendeix al Toubkal (4.165 m), cúspide de l’Atles.
• 1937 Durant la guerra civil cau presoner i compleix una breu condemna.
• 12/06/1941 Es casa amb Pilar Amezua.
• 1955 La FEM li concedeix la seva medalla de plata.
• 1963 Membre d’honor del Grup Nacional d’Alta Muntanya.
• 16/05/1985 Andrés Espinosa Echebarria mor a Bilbao amb 81 anys.

Principals relats publicats d’Andrés Espinosa

• Pyrenaica Núm. 6, 1927. “Sierra Nevada, Mulhacén i Penell”.
• Pyrenaica Núm. 10, 1928. “Illes Canàries. Tenerife. El Teide”.
• Pyrenaica Núm. 10, 1928. “Pics d’Europa. La meva escalada al Urriello”.
• Pyrenaica Núm. 14, 1929. “Alps Francesos. Només, pel Massís del Mont Blanc”.
• Pyrenaica Núm. 14, 1929. “Alps Suïssos. El Cervino (Matterhorn)”.
• Pyrenaica Núm. 16, 1930. “En la selva”.
• “Les ascensions al Mont Blanc i al Cervino”. Publicat en 16 lliuraments, entre el 18 d’octubre i el 8 de novembre de 1929.

• Anuari Club Alpí Espanyol. “Itinerari d’una excursió pels Alps”. 1929.
• El Sol. “Cap al Sinaí i el Djebel Khaterin. Només per l’Aràbia Pètria”. Publicat en 14 episodis, a partir del 10 de novembre de 1930.
• El Sol. “El Kilimanjaro. En les solituds del Gegant Africà”. Publicat en 16 episodis, des de començaments de gener de 1931.
• “Cap als cims de l’Himàlaia”. Publicat en 21 episodis, a partir del 20 de desembre de 1931.