40 ANYS DE L’ASCENCIÓ AL NUN 7.135 M
Diari de l’expedició (explicat per Josep Maria Maixé Pasano)
Arribem a Delhi el dia 26 d’agost, al mig dia; i immediatament anem a l’Indian Mountaneering Foundation ( I. M..F. ); allí Ja ens estaven esperant; ens fan pagar la resta del permís, ens donen 1’Oficial d’enllaç, el Sr. Kabul Sing, i tot solucionat, ja ens podíem anar, però hi havia un problema, el dia següent era festa i encara havíem de treure el material de la duana i facturar-lo cap a Srinagar.
El dia següent,.. dia de turisme, anem a veure Old-Delhi (part antiga de la ciutat), el Red Ford, les Mesquites, la gent, etc…, i tornem fets pols a l’l.M.F.
Aclariment: L’I.M.F, es una espècie de ” bunker ” de pedra, situat prop de 1’aeroport en direcció a DELHI a uns 3Km, té apart d’unes petites oficines, tres grans dormitoris per unes 8-10 persones, una cuina, una biblioteca -arxiu on hi han revistes espanyoles, i una sala per a conferenciar; està bastant mal conservat tot i que es nou.
Expedicionaris al camp base (4.600 m) del Nun d’esquerra a dreta, els de peu: Jordi Aluja, Jaume Garrosset, Assumpcio Niubo, Lluís LabordaBerna Vicente,Pere Iglesies, Carles Sole, acotxats: Pedro Garcia, Pepe Esperanza, Rafel Lopez, Nuria Domenech, Josep Mª Maixé i Carles Montserrat.
Perdem tot un altre dia per l’assumpte del material a la duana, però el dia següent ens anem cap a Srinagar; allí hi passem un dia mes, i cap a Kargil en autobús, per arribar-hi hem de passar el coll de Zoji-la de 3.500m. De Kargil a Fanikar, pel control de la policia, i d’allí finalment a Tangol, fi de la marxa amb vehicles, i inici de la d’aproximació.
A Tangol vam fer la contractació dels portadors i del cuiner, i dels 35 portadors que van fer dos viatges fins a mig camí amb 20-25kg,a l’esquena, i al dia següent fins al camp base a 4.600m, on hi vàrem arribar el dia 2 de setembre.
Al dia següent, ja es va fer un intent vers el camp 1, però el mal estat de la canal de gel, totalment clivellada i amb un gel podrit molt insegur, va fer fracassar aquest intent.
No es va poder instal·lar el camp 1 fins el dia 6. Una, vegada col·locats 400 metres de corda fixa per la canal amb una inclinació mitja de 40º i amb algun tram de 60º i haver
creuat el Plató d ‘uns 4Km, que també, degut a 1’ avançat de l’època, estava tot clivellat, el camp 1, va quedar situat a una alçada de 5.300metres, just al peu de la paret del Nun.
El tram del camp 1 al camp 2, no té cap dificultat, tret de les clivelles i esquerdes que presentava el gel, i va entre un espero rocós i l’aresta nord-oest. El Camp 2 queda instal·lat el dia 9 a una alçada de 5.700m, situat just dalt d’aquest esperó, al peu de la paret que ens separava del camp 3.
Els esforços dels dies següents van ser per obrir i equipar aquella paret, d’uns 45º d’inclinació mitja, amb trams de 50º, amb unes condicions de gel pèssimes; gel podrit, gel dur i a la vegada trencadís, gel molt insegur en general; vàrem utilitzar 600m. de corda fixa per deixar equipat aquell tram , però finalment el dia 14 queda instal·lat el camp 3 a 6.220m. en el fil de l’aresta nord-oest, i penjat mitjançant uns claus a la paret que permetien mes seguretat a l’hora de fer maniobres en aquell camp, ja que estava en una aresta molt afilada i aerea.
A partir d’aquest campament es va fer un atac alpí (sense haver muntat encara el camp 4) cap el Cim. El dia 16 sortim d’aquest campament, creuem una gran cornisa penjada cap a la vessant Sud, i comencem a remuntar el “cono” final; a mitja tarda s’arriba a 6.510m. on a causa del mal temps no podem continuar pujant, tenim temps per instal·lar el camp 4 i aixoplugar-nos.
Un descens fotut, però sortosament tot va acabar bé retrobament per ajudar als companys del cim. D’esquerra a dreta Jaume Garrosset, Pere Iglesies, un membre d’assistència medica de l’exèrcit Indi, Jordi Aluja, Josep Maria Maixé el nostre cuiner i Rafel López-Monné.
El camp 4 l’instal·lem fent un replà en un terreny insegur on en prou feines hi fem cabre una tenda petita per a dues persones, on hi haurem de dormir tres molt atapeïts
L’endemà, per sort, fa un dia magnífic, molt clar, podem arribar a veure el Nanga Parvat, i la resta de les muntanyes de l’Himàlaia.
Era molt dematí i feia molt de fred, uns 25º sota zero, el mateix fred ens feia córrer, vàrem anar pujant a bon ritme fins arribar al peu de la primera franja, rocosa, la qual vam passar per una canal bastant dreta, uns 60º a la sortida; l’ultima franja rocosa va ésser més dificultosa, ens havien parlat al I.M.F. d’inclinacions superiors als 70º, però
sortosament, s’havia desfet la neu i ens deixà la roca, que en un tram d’uns 10m., la dificultat no va superar el IV grau; al sortir d’aquest tram ja érem a l’aresta “cimera”, pocs metres de desnivell ens separaven del cim, però la longitud era desmoralitzadora, mes o menys 1Km. de suau pujada cap un punt que encara no veiem; lentament varen fer la caminada i pels voltants de les .16’30 h, arribàvem al final, el pendent s ‘adreça i de cop es talla, Érem al CIM !!. Una hora després iniciàvem el descens; dalt deixàvem la Senyera i el banderí de la Ciutat de Tarragona. Una sèrie de ràpels ens deixaven de nou sota de les franges rocoses i pels voltants de les 10 de la nit arribàvem a la petita tenda del camp 4.
Cim del NUN (7.125 m), van arribar Jaume Garrosset, Josep Maria Maixé, que es veuen a la foto i Rafel López-Monné que la feia, a les 16:30 h del dia 17 de setembre de 1985. El primer cim de l’Himàlaia on tots els membres de l’expedició són del Grup Alpí del Centre Excursionista Tarragona. Aconseguim la Primera Estatal a aquest cim, de la serra del Nun-Kun de l’Himàlaia del nord de l’Índia
La nit va ser molt atapeïda i al matí següent l’intent de baixada es va frustrar pel mal temps; la neu, el vent i la boira es van junta fent-nos passar les pitjors hores, tancats dins la tenda que cada vegada la neu de 1’exterior feia mes petita, la manca d’oxigen, el cansament, les ganes d’ajuntar-se amb els nostres companys, etc…, van ser moments molt durs, però sortosament el dia següent va néixer clar, i ja a primera hora, vam desmuntar el camp 4, i vàrem sortir cap a baix, al arribar al camp 3 el vam desmuntar tenda i organitzar material, un cop fet això vam seguir el descens cap el camp 2, que ja estava desmuntat, i en el seu lloc hi havia part dels nostres companys per ajudar-nos a baixar a nosaltres i tot el material dels camps superiors que havíem recollit, finalment en el camp 1 ens esperaven la resta de companys, amb menjar i beguda calenta.
Un cop descansats (uns 30 minuts de parada) vàrem baixant fins el Camp Base tots plegats, al qual arribarem a punt de fer-se de nit, havíem baixat mes de 2.000m. en un sol dia, però va valdré la pena. El cuiner ens havia preparat un sopar de benvinguda per celebrar que érem els primers catalans, els primers de l’estat Espanyol que hi havíem pujat i de les quatre expedicions que hi havien anat aquest any, érem l’única que ho havia aconseguit.