Lluís Estasen i Pla

Lluís Estasen i Pla

Lluís Estasen i Pla

 

Entre els pioners del muntanyisme anterior a la Guerra Civil a Catalunya i la resta d’Espanya, Lluís Estasen ocupa justament i necessàriament un lloc d’avantguarda. No obstant això, i de forma bastant sorprenent, la seva personalitat ha estat poc estudiada i l’avaluació de la seva activitat –compartida sempre amb companys molt ben qualificats– queda encara pendent de portar-se a terme des d’una perspectiva que integri globalment a l’home, les seves circumstàncies vitals, en el seu temps i en la societat en què va viure.

Albert Oliveres va escriure: “L’Estasen ha creat una escola que naturalment desapareix amb ell. Desapareix perquè mai no es va sentir mestre de res. Mai no va donar classe de res. Feia moltes coses millor que els altres en el seu temps, però calia anar de company en tot per veure com ho feia. De la seva vida i pràctica no s’ha fet mai una teoria”.  Parlament llegit en l’acte de col·locació del retrat de Lluís Estasen a la galeria d’excursionistes il·lustres del Centre Excursionista de Catalunya.

ENTORN FAMILIAR I SOCIAL

Lluís Estasen i Pla va néixer a les vuit de la tarda del 6 d’octubre de 1890 en el domicili familiar de Barcelona, situat en el 3r pis del núm. 10 del carrer de la Riera de Sant Joan. El mateix carrer on Picasso va tenir el seu estudi en els inicis del segle XX, del qual va pintar l’espai interior i des del qual va pintar l’exterior més d’una vegada. Un carrer pròxim al mercat de Santa Caterina que va desaparèixer el 1907 a causa de les intervencions urbanístiques prèvies a la constitució de la intimidatòria Via Laietana. El pare del nounat, Lluís havia complert ja els trenta-tres anys i la mare (Pilar) els vint-i-cinc; la parella encara tindria dos fills més, per aquest ordre: Josep Maria i Maria. Els Estasen-Pla gaudien d’una situació econòmica esplaiada gràcies a l’ocupació del patriarca com a agent de duanes en el port de la ciutat. I, com moltes altres famílies que li ho podien permetre, en veure’s obligats a deixar el pis de la Riera de Sant Joan van abandonar Ciutat Vella feia l’Eixample i els barris més alts de Barcelona.

La ignorància sobre els anys de joventut de Lluís Estasen és considerable. Des de la prudència, però, es pot afirmar que va mostrar de manera precoç (i va mantenir fins a la seva mort) un caràcter introvertit, una curiositat insaciable (més propensa a les habilitats tècniques que no a les inquietuds metafísiques) i una passió per l’exercici físic en qualsevol entorn natural. Les seves excel·lents aptituds esportives les va manifestar primerament, i com a soci del Club Natació Barcelona, en l’àmbit dels esports aquàtics: va ser un feliç nedador apassionat per la mar i, també, un assidu waterpolista. Aviat, així i tot, va haver de sortir de l’aigua, a causa d’un problema de salut que ho va portar a realitzar una estada en Gósol o Saldes (no és clar) sovint considerada com a decisiva a l’hora de convertir-ho en un muntanyenc compulsiu. Sempre va ser, d’altra banda, fumador.

Arribada l’edat adulta, Estasen va aconseguir de seguida una posició econòmica folgada. La filla major, Rosa Maria Estasen Alsina, recorda que “el meu pare tenia un negoci de recanvis i accessoris de cotxes en la Rambla de Catalunya amb un soci que es deia Antonio Armangué. Es guanyava molt bé la vida. També va recordar que no va realitzar el servei militar perquè era excedent de contingent. I a la Guerra Civil no va ser ja que era major; però la va passar a Catalunya, tot i ser un home conservador i a diferència del seu soci, que durant el conflicte va marxa d’Espanya. El soci de Estasen, també era aficionat a la muntanya i el setembre de 1918 van fer junts una notable travessia pel Pirineu aragonès i català. I tres anys abans, acompanyats per J. M. Lucena, van ascendir al Posets des de la vall de Eriste.

En el segon lustre dels anys trenta, Lluís Estasen va contreure matrimoni amb Margarida Alsina Batista –vint-i-cinc anys més jove que ell–; la parella viurà sempre en el principal 4t del núm. 25 de la Carretera (avui Avinguda) de Sarrià. A més de la ja esmentada Rosa Maria (1936), van tenir dos fills més: Pilar (1940) i Lluís (1942), els tres nascuts a Barcelona. Rosa Maria afirma que “quan ja havíem nascuts els tres germans, el meu pare va deixar principalment de realitzar muntanya pel seu compte i ho va fer amb la família. Tots els diumenges anàvem d’excursió, a caminar, a la Floresta i altres llocs pròxims a Barcelona. I els dos mesos de vacances, a l’estiu, solíem anar a Sant Quirze de Besora”. Home de mans hàbils i fortes, Estasen solia mantenir-les actives. Li agradava molt pintar, sobretot paisatges. “Tenia el costum –explica Rosa Maria– de no signar gairebé mai les obres. I ho recordo en Nadal pintant el fons del pessebre en la taula del menjador, amb totes les pintures disperses. Era un manyós: cap als pessebres totalment artesanals”.

El diumenge 22 de juny de 1947 Lluís Estasen va morir després de sofrir un vessament cerebral  mentre assistia a la col·locació de la primera pedra del refugi que havia de portar el seu nom en la Jaça dels Prats, al peu de la muralla nord del Pedraforca. L’endemà al matí, a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona es va certificar el seu decés. Va ser enterrat en el cementiri de l’Est. Segons recorda la seva filla Rosa Maria, que llavors tenia onze anys, “va ser un funeral emocionant, preciós i ple de gent”.

PIONERS

En el número 8, corresponent al mes de juliol de 1930, de l’efímer setmanari gràfic Imatges, Àngel Pons Guitart va publicar una entrevista titulada “Lluís Estasen, el primer alpinista català”, en la qual el muntanyenc barceloní afirmava: “Vaig començar [a pujar cims], com llavors era costum, per una excursió al Montseny. Era en el Nadal de l’any 1908 que al costat de dos companys pujava al Turó de l’Home; havíem sortit del poble de Montseny en un dia completament ennuvolat (…). Des de llavors la meva afició a la muntanya anava creixent, i volia sempre conèixer més i més terres. Més tard l’any catorze, realitzo la meva primera excursió al Pirinenc central”.

El 27 de desembre de 1910 Estasen es fa soci del CEC i molt aviat demostra la seva polivalència esportiva. A les valls més altes del Ripollès competirà amb freqüència en diferents carreres d’esquí, preàmbul de la seva participació –amb Badia i Soler i Coll– en la cèlebre campanya de formació de la pràctica de l’esquí en l’Aran impulsada per la Mancomunitat l’any 1919. Un any abans, Estasen i els seus companys van iniciar els campaments estivals itinerants pel Pirineu occidental català (sobretot per l’Alt Pallars), el conjunt dels quals constitueix un episodi remarcable de la història del Pirineu realitzat des del vessant sud de la serralada.

LES PRIMERES ASCENSIONS SISTEMÀTIQUES

A finals de la Primera Guerra Mundial aparegueren a Catalunya alguns alpinistes alemanys i austríacs que confraternitzaren amb els nostres excursionistes. Alguns procedien del Camerun alemany ocupat aleshores pels aliats. Prengueren part a les curses d’esquís de Ribes i Camprodon i s’hi significaren. Alguns, com l’alemany August Herzog i l’austríac Conrat Cernic, signaren complaguts altes i cotitzaren a l’entitat del carrer Paradís. Junt amb Josep Pauss, Walter Illgles i el fotògraf A. Zerkowitz, realitzaren excursions pels nostres Pirineus, ajuntant-se amb la forma d’encarar-se amb la gran muntanya que els innovaven aquells estrangers i així sorgí una nova modalitat de fer excursionisme entre nosaltres.

El dia 30 de juny de 1918, amb la companyia de F. Soler Coll i l’alemany August Herzorg, Lluís Estasen realitza una acampada a l’estany de Gerber, en els confins entre la Vall d’Aran i l’Alt Pallars, i l’endemà porten a cap l’ascensió al Puys de Saboredo (2.830 m). Drets al cim de capciró miren l’aparent desordre de pics. Pugen també al Pic de la Bonaigua (2.761 m) a l’oriental i occidental del Basiero (2.901 – 2.903 m). Traslladen la tenda a l’estany de Sant Maurici i pugen en primera absoluta a les Puntes de Mar (2.902 m), i per fi a la vehemència mineral de l’Encantat (2.747 m) occidental.

El 26 de juliol de 1919, a la matinada es varen dividir en dues colles i la colla d’Estasen, amb Herzog i Illges es proposen guanyar el pic oriental dels Encantats, el qual no havia estat aconseguit pels catalans d’ençà que Mn. Jaume Oliveres hi havia ascendit l’any 1910. L’Encantat Petit es mantenia més temptador que mai. Després d’ascendir fins a la cresta i apropar-se fins que una roca llisa els barra el pas. Illges, que demostra la seva extraordinària experiència alpina, inicia tot sol l’escalada fins al capdamunt de la roca i tira la corda per auxiliar l’ascensió dels altres.

Aquesta grimpada espectacular de l’alemany resta gravada en la ment del nostre Estasen com una de les grans lliçons rebudes de muntanyisme, i sens dubte contribuí a fer germinar el determinatiu de la seva vocació.

Cims com el meridional de Saboredo (2.764 m), Tuc de Ratera (2.858 m), Coma-les-Bienes (3.014 m), Beciberri Meridional (3.030 m), Coma-lo-Formo (3.030 m). Després varen passar a les valls de Benasc on varen fer l’Aneto, etc. Són molts els cims realitzats i alguns per vies que avui són nomenades d’Estasen o via Estasen.

 

MISSIÓ INSTRUCTORA A LA VALL D’ARAN

“En els concursos d’esports de neu, celebrats a Ribes l’any 1919, hi assistí el senyor Josep Puig i Cadafalch president de la Mancomunitat de Catalunya. El senyor Puig i Cadafalch va ingressar com soci de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, l’any 1886 i havia ocupat el seu primer càrrec quan tenia divuit anys i encara era estudiant d’arquitectura. Ocupar el lloc de la màxima responsabilitat representativa de Catalunya no el deslliga de l’excursionisme. La seva presència a Ribes de Freser feu sorgir la idea de popularitzar els esquis a les comarques catalanes que a causa de la seva situació, poguessin utilitzar-ho a l’hivern.

Pocs dies després el president de la Secció d’Esports de Muntanya de l’entitat del carrer Paradís va ser cridat al Palau de la Mancomunitat i rebre oficialment l’encàrrec d’organitzar una expedició a la Vall d’Aran, subvencionada pel que aleshores era el màxim organisme corporatiu de la nostra terra, per tal d’ensenyar l’ús dels esquís als seus habitants.

Foren destinats per portar a cap l’expedició els esquiadors Josep Maria Soler i Coll, Pau Badia i Lluís Estasen.

Aleshores la Vall d’Aran solament es comunicava amb la resta de Catalunya per tres camins de ferradura que travessaven ports alterosos, els quals a l’hivern esdevenien infranquejables. Cada any hi havia, però, qui exposava la vida per passar-los i els aranesos pagaven un dolorós tribut de víctimes que sucumbien en l’intent. La correspondència entre la Vall d’Aran i Espanya es feia a través de França.

Una vegada arribats monitors i material a Salardú anuncien als veïns de Salardú i pobles dels voltants que l’endemà al matí estarien a disposició dels que volguessin acudir al pla de Beret.

El dia 11 de març es troben al pla de Beret, dos veïns de Salardú, 4 de Bagergue i 12 de Montgarri, al cap dels dies varen poder deixar 125 persones amb condicions d’ensenyar als seus veïns i ells van agafar els seus estris i a través d’Artiga de Lin, arriben a l’Hospital de Benasc i Benasc i també ofereixen els seus coneixements” Josep Iglesies.- LLUIS ESTASEN- Centre Excursionista de Catalunya.

Bàsicament per dues raons: per la seva ambició muntanyenca ben planificada i summament fecunds referits a primeres ascensions; i per suposar un pas més en la “culturització excursionista” de molts dels cims aconseguits mitjançant el gest de dipositar el primer llibre de registres d’ascensions. En els campaments al·ludits van participar –entre altres i deixant de costat a mateix Estasen– el seu germà Josep Maria (els dos, per cert, van ser fotògrafs prolífics), Pau Badia, Carles Feliu, Josep Puntas, Ignasi Canals (un dels millors fotògrafs de muntanya del moment, no sols en el context espanyol sinó també en l’europeu) i Josep Maria Guilera; sinó també un grupet de muntanyencs alemanys i austríacs –algun dels quals vinguts del Camerun– que havien arribat a Catalunya eludint la Primera Guerra Mundial: Conrat Cernic, Joseph Pauss, August Herzog, Walter Illges, el conegut fotògraf Adolf Zerkowitz… La influència d’aquest grup en termes de mentalitat i de tècnica sobre Estasen i els seus col·legues locals sembla evident malgrat no haver-se avaluat de manera acurada, i és probable que ja mai no pugui fer-se.

Estasen i els seus variables companys també constitueixen l’avantguarda històrica domestica tant de l’esquí de muntanya com de l’alpinisme hivernal (i de les ascensions en condicions hivernals): seva, del seu germà, de Badia, de Guilera i de Puntes és, per exemple, la primera hivernal al Pedraforca des de Gòsol. I cal apuntar, ni que sigui de passada, que no va ser menys pionera la seva participació, amb Joaquim Rubió l’any 1920, en la modesta però significativa campanya de senyalització dels camins del Pirineu català impulsada per Josep Maria Co i de Triola, llavors president de la Secció d’Esports de Muntanya del CEC. La seva petjada precursora també és possible trobar-la a Montserrat: els Flautats, el sector dels Ressons, en la Gorra Frígia, el Frare Gros, el Bisbe… Per bé que a Estasen mai no el van entusiasmar les peculiaritats arrodonides i gasives del conglomerat montserratí i de Sant Llorenç del Munt.

D’esment obligatori són, així mateix, les campanyes que Estasen –amb Canals, Puntes, Feliu, Perdigó, Vila, Sallarès, Guilera, Badia i Albert Oliveras, segons els casos– van dur a terme als Alps a l’estiu, any rere any, entre 1922 i 1926 i el 1928. Malgrat les temptatives malmeses a causa del mal temps i de les condicions hostils del terreny en el Mont Blanc i al Matterhorn –on Canals sofreix una caiguda frenada pel guia contractat–, el balanç del conjunt inclou, entre altres, les ascensions al Jungfrau, al Pic Central de la Meije, el Cim Piccola i la Gran de Lavaredo, i la Muntanya Rosa.

L’any 1927, d’altra banda, resultarà particularment fructífer per a Estasen. El mes d’abril, juntament amb Vila, realitza la primera en condicions hivernals al Comoloformo. I arribat l’estiu, juntament amb diversos companys entre els quals estan els joves Oliveras i Rovira, ascendeix la cresta de les Agudes d’Espot i el Bassiero, realitza la travessia dels Encantats, realitza una incursió reeixida a la serra de Tumeneia i, finalment, recorre la cresta de Salenques, en la qual només li ha precedit Jean Arlaud.

L’estiu de l’any següent arribarà el moment de l’ascensió de Estasen més mitificada i, per tant, la descrita amb menys matisos: la de la paret nord del Pedraforca. Una conquesta indiscutiblement meritòria, digna en aquest cas d’un adjectiu del qual massa vegades s’abusa a casa nostra: “històric/a”. Però, en qualsevol cas, una fita que no és prudent ni raonable comparar com les realitzacions d’avantguarda que coetàniament es portaven a terme als Alps. Ni pel grau de dificultat, ni pels mètodes preparatoris pels quals els seus protagonistes van recórrer, ni per l’exigència tècnica, ni pel nivell de compromís que imposava l’orografia. No és qüestió de restar ni un gram de valor a l’escalada de Estasen, Puntes, Rovira i Vila; es tracta de fer prevaler, a l’hora de l’anàlisi, l’objectivitat davant el judici emocional.

LLEGAT

Si bé és cert que Lluís Estasen va liderar tots els grups amb què va anar a la muntanya, no són menys veritat dos fets bastant constatables: que els seus companys van estar sempre a la seva altura i que el mateix Estasen va ser, alhora, mestre i aprenent. Va aprendre molt dels alemanys i austríacs assentats a Barcelona, i va extreure valuoses conseqüències del fet de veure en acció als guies que va contractar amb els seus companys ja anés als Pirineus com als Alps. Sense contar que el seu coneixement de les tècniques d’escalada en roca van ser bastant limitats i que la manera adequada de progressar pel gel la va descobrir en les seves visites als Alps. L’any 1919, per exemple, durant l’ascensió al Petit Encantat, va ser Illges qui supera el tram clau. I el 1927, en el Pa de Sucre, qui ho traurà d’un pas en què queda immobilitzat seria Oliveras llançant-li una corda després de guanyar una posició superior. En definitiva, Estasen mai no hauria pogut portar a terme un programa activista tan ambiciós i divers com el que va aconseguir sense comptar amb els seus companys. De fet, el mateix va qüestionar la seva condició de líder més d’una vegada. I, si s’accepta comparar-ho amb Jean Arlaud, estaria bé recordar que a França és gairebé inexcusable parlar d’aquest gran pirineísta sense afegir “i el seu grup”; i també seriosa, de passada, predicar amb l’exemple en el cas Estasen.

D’altra banda, Estasen i els seus companys no van anar exactament l’avantguarda de l’escalada de dificultat en el nostre context social, cultural i territorial, per bé que moltes de les seves ascensions van suposar un avanç qualitatiu respecte al qual al compromís es refereix i a exigència esportiva. Malgrat ser un home lacònic, Estasen va explicitar sempre el que pensava. I en matèria de dificultat és sabut que no cal considerar-la com una finalitat en si mateixa. Els “dificultistas” domèstics anteriors a la Guerra Civil cal buscar-los a Montserrat (i, segons com, també a Sant Llorenç del Munt), en noms històricament i injustament més o menys emboscats com ara (i entre molts altres) el de Jaume Casellas i el dels seus companys del Bages o els de Costa, Boix i Balaguer, i tots els que abans que ells van voler acostés al Cavall Bernat.

Lluís Estasen –el grimpador que gairebé mai no es treia el seu capell sud-oest de color clar– i els seus nombrosos i canviants companys ocupen amb tots els mereixements un lloc de primer ordre en la història del muntanyisme domestico, sobretot en dues facetes clarament identificables. D’una banda, van ser pioners a Catalunya i en la resta d’Espanya d’un muntanyisme integral, purament esportiu i de notable nivell que va englobar l’excursionisme, l’escalada en roca, l’esquí i l’alpinisme practicat durant totes les estacions de l’any. I, d’altra banda, per la seva polivalència i per les nombroses ascensions, van entrar de ple dret en la història general del pirineísme. I encara calia assignar-los un paper bastant rellevant com a novells activistes peninsulars en la serralada alpina.

L’ALPINISME CATALÀ

El 1909, en ple desenvolupament d’aquest esport, fou edificat el refugi d’Ull de Ter, el primer d’alta muntanya a la península Ibèrica. Mossèn Jaume Oliveres, pioner de l’alpinisme català, portà a terme, en solitari, la primera ascensió a l’Encantat nord, veritable gesta en aquella època. El 1915, el CEC col·locà al cim de l’Aneto el primer llibre de registre. Per aquella època, Lluís Estasen començà a usar la corda com a mitjà de seguretat i la introduí a Catalunya amb la nova tècnica alpina. Cal assenyalar les ascensions i vies als Encantats, al pic de Russell, al pic de Margalida, a la cresta de les Tempestats, al Besiberri, etc. El 1919 Lluís i Josep M. Estasen, Josep M. Guilera, Àlvar Badia i Josep Puntes feren la primera ascensió hivernal al pollegó superior del Pedraforca. Hom aconseguí també un bon nombre d’ascensions als Pirineus i als Alps. Tots aquests esforços i activitats, deguts en part al gran innovador que era Lluís Estasen, donaren un impuls tan ferm que permeteren al CEC d’organitzar, el 1935, el V Congrés Internacional d’Alpinisme. Hom feu ascensions acrobàtiques de gran mèrit a Montserrat (Cavall Bernat, la Mòmia, etc) i alpines al Pedraforca.