ELS ULLS DEL M’GOUN 1
Anar-se’n. Anar-se’n, i tornar. El verb, tenia valor de fugida quant a l’adolescència vivia amb aquest desig constant d’anar-me’n. Aleshores la fugida, era una fugida de recerca, d’ànsia de saber i de veure món; era un desig personal pur i simple, un crit de l’ànima jove.
Ara sé que anar-se’n no és cap fugida, sinó més aviat tot el contrari…jo no vull fugir d’enlloc, jo senzillament me’n vaig de viatge per sentir viu el temps – tots els temps -, per sentir-me viu en el temps; no per perdre de vista el que tinc prop, no per deixar darrere i en oblit qui soc, sinó per tenir prop el que m’és lluny, sabent-me algú que es fa més ell mentre va de viatge, perquè el viatge li permet deixar-se seduir l’ànim i l’anima pel que l’envolta, li permet el gaudi permanent de cada instant, fins i tot dels somnis.
No importa on, ni cap a on. De viatge. Sempre de viatge. Ara, cap a Marràqueix.
Viatjar cap a la llum, cap al sud, cap als altres, amb el cos i l’anima oberts, cap al desert, cap a les muntanyes i conèixer-se un mateix i reconèixer-se en els altres. Perquè només així el viatge es transforma plenament en el que és, una metàfora de la vida, una forma de coneixement on tot es fa possible, efímer i etern, personal i transferible.
Això vol ser un relat dels molts – mil i un? – viatges que té un viatge, en una ciutat com Marràqueix, i en un país, Marroc i els seus espais d’espectacular geologia, paisatges únics i com no de les seves muntanyes.
L’objectiu del nostre viatge, vuit persones i un destí, les feréstegues i belles valls del M’Goun, una carena de grans muntanyes de més de 3000 i fins 4000 metres, a l’Atles Central, habitades per societats rurals amb una identitat cultural única en el continent africà de gents amables, hospitalàries i d’espiritualitat aferrada a la naturalesa, la visió de l’Islam tan lligada al jardí, a l’aigua y les flors com elements propis del paradís.
La nostra intenció es partir de la vessant occidental de la carena del M’Goun i davallar per l’oriental junt al riu del mateix nom, M’Goun, aigües que arribaran fins el mateix cor del Sàhara, i que formen unes belles gorges per les que passarem fins arribar a la vall de les roses.
Un magnífic i bonic resum del que va ser el viatge, la caminada i ascensió a la cota més alta de la carena del M’Goun (4.077 m) es el vers que va escriure l’amic, poeta i orquideomaniac Sebastià Poy, que va ser un dels aventurers que va volgué conèixer, admirar i gaudir d’aquell entorn i amb la seva inspiració va construir un vers amb una cadència perfecta i descrivint els conceptes mes clars del que va ser aquella aventura.
ELS ULLS DEL M’GOUN
Encapçalen la marxa l’Araceli i Mohamed
Juntament amb el Popi i el Jordi gran.
Els segueixen el Jordi i la Georgina.
Darrera, amb la mirada clandestina
de les nostres càmeres, anem
l’Escarré, el Lope i jo.
Ens endinsem en un miratge de salts d’aigua,
de cultius i terres àrides
envers la conquesta del M’Goun.
A poc a poc,
dia rere dia,
recorrem les valls amb la mateixa avidesa
amb que els infants agafen un caramel.
La vida és un joc de mirades creuades,
de passes sense retorn,
talmént d’aquest aprenent de pastor,
aquí, a l’alta muntanya,
assegut a frec del precipici,
esguardant el seu ramat.
Ara, la vall ja és una rosa oblidada
en el somriure trist dels ulls d’un infant.
Ara, la vall ja es una dona furtiva
que escruta les passes,
anònimes, dels vuit muntanyencs.
Ara, la vall ja és la nit,
geologia del silenci més pur,
brillant com un cant berber.
Sebastià Poy
Però un viatge sol tenir te tres fases, la preparació, el propi viatge i la fase d’enteniment d’allò que s’ha viscut i poder transmetreu via fotografies, via escrits, el que ha estat aquí vulgui escoltar.
Vàrem comença gaudint de la seva preparació i intentant conèixer en la mida que es possible els seus aspectes antropològics, religiosos, geogràfics, geològics i com no la seva flora i fauna, sense cap dubte es tracta d’un altre viatge d’una altra aventura, la del coneixement un coneixement que esdevé tangible nomes quant trepitges de debò el terreny estudiat i convius amb les persones que viuen en aquestes terres, objecte de l’esperada aventura.
El Marroc es un país d’una complexitat d’identitats diverses i per tant també de tipus lingüístics que fan difícil als ulls del que trepitja per primer cop aquestes terres endinsar-se en la seva realitat i sovint unifiquen fets, pensaments i tradicions d’aquesta terra en la seva que es el Magreb, paraula que es tradueix com “Occident” per ser el confí de l’Islam i del mon conegut, llavors.
El avui desert del Sàhara era fa uns milers d’anys era una sabana habitada per tota classe d’animals, antilops, lleons, hipopòtams i una població de caçadors i recol·lectors. Però se origina el desplaçament crònic cap al nord de les borrasques atlàntiques deixant aquella zona sense precipitacions i en tota aquella gran franja al voltant del Tròpic de Càncer va anar creant superfícies desèrtiques ocupades per dunes de sorra (ergs), altiplans de pedra (hamada), planes de grava (reg), valls seques (uadi), i depressions salines aquella zona es va anar convertint ben ràpidament en el que avui coneixem com el aṣ-Ṣaḥrāʾ al-Kubrà, el Gran Desert.
Però les poblacions ancestrals d’aquella zona, els pobles berebers, el nom bereber ve del llatí varvaris, paraula emprada pels romans per nombra els pobles no romanitzats. Els berebers s’anomenen a si mateixos imazighen que vol dir homes lliures en singular amazigh. Son les persones que pertanyien a un conjunt d’ètnies autòctones del nord d’Àfrica denominades Tamazgha, es veuen obligats a desplaçar-se fins les fèrtils valls de l’Atles i Anti Atles, la pressió constant de las diferents tribus pel control dels pastos generen les guerres neolítiques, aquestes guerres defineixen els actuals territoris tribals de Marroc.
Aït en bereber vol dir “Fills de..” i aquesta definició sempre esta davant del nom de la tribu, com els Aït Atá, que habiten el sud de l’Atles i del Jbel Saghro, en el Anti Atles els Aït Mgoum, al voltant de les vessants del cim o els Aït Guayagar en el Rif.
Sabem que aquests pobles realitzaven culte al Sol i les dates del solstici i equinocci tenien gran importància, així com a la creença en esperits i diables que habiten certs llocs naturals.
Els berbers reben al cap del temps tímides influències de fenicis i romans a causa del difícil accés a les altes valls i poblets de l’Atles.
Fins a la invasió àrab al 703 dC, l’arabització de Marroc es va realitzar en tres fases ben definides, primer la rapidíssima expansió de l’imperi àrab, durant els primers anys del segle VIII, la població es converteix a l’Islam i comença la utilització de l’Àrab com a llegua d’utilització d’ús comú, neix el Dariya, l’àrab dialectal marroquí.
La segona fase comença amb l’arribada de les tribus beduïnes procedents del Sinaí i de la península aràbiga durant el segle XI i la tercera a causa de la forta influencia cultural i espiritual dels refugiats procedents de la península Ibèrica durant el declivi d’al-Àndalus. La població àrab es mescla amb la berber en les ciutats i les regions fèrtils, en les zones muntanyoses va tardar molt més temps.
La tendència a considerar el tamazigh com un únic idioma es reflecteix també en les Constitucions d’Algèria i el Marroc que reconeixen «el tamazight» «en totes les seves variants lingüístiques» (a Algèria) i «l’amazighe» (al Marroc, usant el neologisme francès derivat de l’àrab amazighí) com a «llengua nacional».
Aquesta opció es fonamenta en l’actual experiència del Marroc: tradicionalment es classificaven tres llengües berbers en aquest país: el tachelhit de l’Alt Atles, el molt similar tamazight del Mitjà Atles (que escrivim amb -t final, per a diferenciar-ho del terme genèric tamazigh, al qual donem una ortografia simplificada) i el tarifit en la costa mediterrània, netament diferent dels dos anteriors. A inicis del segle XXI, les institucions oficials marroquines van elaborar una versió tamazigh estàndard que té en compte el vocabulari i les formes gramaticals de tots els parlants marroquins. Aquesta variant comuna s’empra des de 2004 en l’ensenyament escolar i en la premsa.
En les emissions radiofòniques en tamazigh, cada corresponsal s’expressa en la seva parla local, sense que això impedeixi la comprensió del noticiari. En conseqüència, avui es poden classificar totes les variants parlades al Marroc com un únic idioma.
Durant dècades, el tamazigh va ser estigmatitzat com a ‘dialecte inculte’ i fins i tot sotmès a una certa persecució al Marroc. En conseqüència, molts berbers s’expressen en àrab en públic i no hi ha censos fiables. Des de la reivindicació pública d’aquesta llengua en els anys noranta i la seva gradual introducció en els col·legis a partir de 2004, el procés d’assimilació a l’entorn àrab s’ha frenat i fins i tot comença a revertir. En ciutats com Agadir, amb neta majoria berber, els residents arabòfons comencen a aprendre tamazigh. Només en 2011, el tamazigh va ser reconegut com «una llengua oficial de l’Estat i patrimoni comú de tots els marroquins» per la Constitució marroquina, encara que l’àrab «roman la llengua oficial» (Art. 5).
La Primera proposta para que el poble Amazigh gaudis de la seva pròpia bandera es va fer l’any 1971 en Roubaix, França, per Agraw Imazighen (Assemblea Berber, fundada el 14 de juny de 1966 per Mohand Arav Bessaoud i un grup de joves cabilencs (nord d’Algèria) fou dissolta en 1978, degut a pressions del govern d’Algèria a França.
La Bandera representa el blau de l’Oceà Atlàntic, la Mar Mediterrani i el cel, el verd de la terra i l’esperança i el groc, la sorra i les dunes del desert. En vermell està escrita la lletra Z (Yaz o Aza) que és conegut com a símbol de l’home lliure i feliç.
El 30 d’agost de 1997 durant l’I Congrés Amazigh celebrat a Las Palmas de Gran Canaria, amb representants de tots els pobles Amazigh es va presentar oficialment la bandera Amazigh.
Uns anys més tard, es va proposar el 30 d’agost com el dia mundial de la cultura i Bandera Amazigh.
