EXPEDICIO HIMALAIA NUN’85

EXPEDICIO HIMALAIA NUN’85

Introducció

Son moltes les iniciatives realitzades per alguns dels nostres sòcies i socis per conèixer i assolir fites en altres continents i llunyanes serralades però a part de participacions personals en iniciatives d’entitats publiques i/o privades alienes a la nostra entitat i fins i tot de la nostra ciutat, d’alguns socis en expedicions d’alt nivell i de caire quasi professional com el propi Oscar Cadiach, com van ser les mítiques expedicions a l’Everest i d’altres de gran mèrit alpinístic.

Alhora de qualificar de primera expedició del Centre Excursionista Tarragona, a l’Himàlaia no podem dir un altra cosa que va ser la realitzada i amb èxit al cim del  Nun, pic de 7.135 metres d’alçada, que encara no havia estat  assolit  per cap alpinista de l’estat espanyol. Aquesta expedició va ser el camí lògic d’un conjunt d’amics que van sentir la necessitat de formar i realitzar quelcom més de les fins llavors activitats i projectes muntanyenques de l’entitat i varen crear la Secció del Grup Alpí a l’entitat amb el suport de la junta directiva de llavors Presidida pel Sr. Josep Lerin i Palau “Popi” i feia ja algun temps que anaven realitzant iniciatives hivernals pel Pirineu, d’escalada i conquerint cims de 4000, 5000 i fins i  tot algun 6000 amb expedicions com Volcans 80, Rocoses, Atles, Alps era evident que acabaríem buscant més alçada i dificultats, així va ser com el Grup Alpí i la pròpia junta directiva ara amb la presidència del Sr. Lluis Laborda és proposessin un repte encara més gran.

En aquest cas seria conquerir un gran 7000, de la serralada de l’Himàlaia a l’Índia (Caixmir, Ladak). Un cim que ja varen intentar un grup d’alpinistes de Lleó a l’any 1979 i un altre grup de la UEC de Sabadell al 1983 i que van quedar a 135 m d’arribar al cim per culpa del mal temps, amb el que ens vàrem ficar en contacte per intercanviar coneixements de la ruta i les seves dificultats.

Un cim descobert pel Dr. Arthur Neve i el reverend C.E. Barton al 1902.
El 1882, el Dr. Arthur Neve va arribar a Caixmir i, posteriorment, en 1886, se li va unir el seu germà, el Dr. Earnest Neve. Aquests doctors van viatjar extensament al llarg i ample de Caxmir i Ladakh. A més d’escriure diversos articles mèdics publicats a The Lancet, el Dr. Arthur Neve (1859-1919) va escriure els següents llibres  “Caixmir Ladakh i Tibet” (1899),  “Pintoresc Caixmir” (1900), “Trenta Anys en Caixmir” (1913),  “La Guia del Turista per Caixmir, Ladakh, Skardo & C” (1923).  Ernest Neve (1861-1946) també va escriure alguns llibres com descrivint les meravelles del Caxmir i un que cobreix la història de la vida i obra del seu germà. El Dr. Arthur Neve i el seu germà van realitzar 30000 cirurgies al Caixmir, a més de tractar pacients de càncers, sífilis, lepra i verola. Dr. Arthur Neve va lluitar contra el terrible brot de còlera i fam en Caxmir durant 1883.   El 1888, els germans Neve van convertir un dispensari a Drogjan (just a sota del turó Shankracharya) en un hospital complet en línies modernes. El 1893, es va convertir en un hospital principal amb 135 llits.

Un cim conquerit per una expedició francesa dirigida per Pierre Bertrand, durant l’estiu de 1953, formada per alpinistes com el suis Pierre Vittoz, el doctor Jean Guillemin, Michel Desorbay i l’alpinista Claude Kogan, la nostra pionera de l’escalada femenina Maria Antònia Simó va escriure un interessant article titulat “Alpinisme femení” on repassa la vida de Claude Kogan i fa una anàlisi de la situació en aquell temps de l’activitat alpinística realitzada per dones. Entre l’historial de Kogan destaquen les primeres ascensions Absolutes a l’Salcantay 6.271 m a l’Peru, a l’Nun (7.135 m) amb Pierre Vittoz en l’any 1953 i el Ganesh I (7.429 m) al 1955 amb Raymond Lambert i Eric Gauchat, aquest últim moriria en el descens, ella mateixa moriria en el descens del Cho Oyu al 1959 encapsalan una expedició femenina. Evidenment també els acompanyaben el sirdar Ang Tharkay, Pa Norbu, Pemba Norbu i el jove Kami. El cim el varen conquerir la cordada formada per Claude Kogan i Pierre Vittoz.

Que es va valorar, primer la il·lusió infinita d’un grup de persones que volien fer realitat allò que van llegir en mil histories dels grans alpinistes i exploradors i per tant teníem molt clar que allò era un pas important però nomes un pas per poder intentar nous reptes de més dificultat i alçada per tant aquells 7.135 m podien ser ideals.

El massís de muntanyes del Nun-Kun està format de dos pics principals: el Nun de 7.135 m. i el Kun de 7.077 m. El Nun és el pic més alt de l’Himàlaia Indi. Està situat al Zanskar Range a prop de l’Suru Valley, a uns 250 km a l’est de Srinagar, la capital del Caixmir. El Kun està separat de l’Nun per un plateau de neu d’uns 4 km el tercer cim d’aquest grup és el Pinnacle Peak de 6.930 m.

El Nun és una impressionant piràmide de roca i glaç  que sobresurt del macís del Nun-Kun, encara recordem el primer cop que el varen veure, vam fer parar el camió que ens duia a Tongul, per poder gaudir de l’impressionant imatge un cim de proporcions himalaienques, que no havíem vist fins llavors junt amb un paisatge agrest (roca i aigua) i dur, realment allà es on ens vam adonar del que teníem per davant, un repte !!, un repte personal, tècnic on hauríem de fer us de la força física i sobretot mental.

Aquesta zona ha estat prohibida durant molts anys per als alpinistes d’altres països per raons soci–polítiques, el Caixmir a dia d’avui i des de que els Anglesos van deixar la Índia esta en permanent conflicte, entre la Índia, Pakistà i la Xina i avui esta repartit entre aquets països, tres guerres que no han conclòs, cal dir que cada dia hi ha trets de fusell, de canons i morters entre la Índia i Pakistà, que poden arribar fàcilment fins la pròpia capital Srinagar, només cal dir que aquets dos països creats quant es negocia la sortida de la zona del Regne Unit, hores d’ara tenen els dos un arsenal de bombes nuclears.

Una qüestió positiva del cim es l’aspecte climàtic, el Nun no es veu massa afectat pels vens procedents del monsó en els mesos d’agost i setembre (mesos escollits per intentar el cim). Aquest fet fa que sigui una  qüestió a tenir en conte a l’hora d’haver-lo triat,  ja que  la majoria dels expedicionaris ho poden fer en el seu període de vacances laborals.

És un 7000 on no regalen res, fins al campament 2 s’arriba sense massa problemes, encara que s’ha de superar la immensa cascada de gel on cada dia s’havia de comprovar l’estat de les cordes fitxes i sovint canviar els anclatges entre els seracs i com no el plateau de quasi 5 km que havia que treballar-se tirant d’un trineu que es va puja a peces i es va re-construir allà mateix, pel transport des de el Camp Base (4.600 m) fins el Camp I (5.300 m). Entre C2 (5.700 m) i C3 (6.220 m) el pendent augmenta fins els 50 º i és habitual trobar gel, obligant a instal·lar uns 300 m de cordes fixes. El C3 cal treballar-ho a la pendent i d’ell nosaltres vàrem decidir ficar un quart campament (6.510 m) que quasi bé era un vivac i d’allà al cim el terreny és accidentat fins a aconseguir l’ aresta que condueix al cim. No és un 7000 precisament fàcil. Però sens dubte molt interessant per aconseguir un bagatge impagable pel que va venir després i en molts sentits més ja que vàrem sentir de manera molt forta que podíem fer allò que ens fiquéssim com fita tant esportiva com organitzativa si ho assumíem com nostre i amb una il·lusió com la que vàrem viure durant aquella aventura.

Per aconseguir anar a la Indià es van fer moltes qüestions una vegada decidit l’objectiu aconseguir tota la informació possible sobre aquell cim i des de la vessant purament tècnica materials comuns i personals que ens farien falta, evidentment la realització d’un dossier on que com a colofó estaria el pressupost d’aquesta aventura i per tant va començar un viacrucis per convèncer a aquelles entitats publiques, privades o purament comercials de la benevolència de la bogeria d’uns desconeguts muntanyencs que  irradiaven passió, il·lusió, coratge, empenta però alhora inexperiència i bona dosis de joventut per allò que estaven engegant i cal dir que van dos anys de feina, no va ser fàcil pero ens van anar ajudant moltes i diverses entitats, entre d’altres la BAYER o el Diari de Tarragona oferint-se una fulla sencera per publicitat i on moltes cases comercials de Tarragona van donar suport i que anava directament a la nostra expedició, el propi Ajuntament de Tarragona, la Tabacalera o la Hoëtch, etc, etc,etc.

Membres de l’expedició, encara que a Tarragona van quedar per qüestions de feina i moltes altres qüestions i que estaven amb nosaltres de moltes maneres, sempre ajudant-nos.

 

 

Carles Solé Estalella

Josep Maria Maixé Pasano

Jaume Garroset Gorgas

Rafel Lopez Monne

Pere Iglesies Salvador

Lluís Laborda Gonzalez

Pedró Garcia Britó

Carles Montserrat Calbet

Bernabea Vicente Rodrigo

Núria Domènech Torrent

Assumpció Niubó Bosch

Jose Esperanza Moreno

Jordi Aluja Bargalló

També vam gaudir de l’ajut dels porters d’alçada, Tohagir, el telegram boy el cuiner, parlaven entre Urdú i Caixmiri, eren musulmans xiïtes, molts joves i de molt bon cor, personalment tinc un molt bon record.

Oficial d’enllaç, Kabul Sing un policia federal i seguidor de dharma sikh («doctrina dels sikhs»).

 

 

Diari de l’expedició

 Explicat per Josep Maria Maixé Pasano

 Arribem a Delhi el dia 26 d’agost, al mig dia; i immediatament anem a l’Indian Mountaneering Foundation ( I. M..F. ); allí Ja ens estaven esperant;  ens fan pagar la resta del permís, ens donen 1’Oficial d’enllaç, el Sr. Kabul Sing, i tot solucionat, ja ens podíem anar, però hi havia un problema, el dia següent era festa i encara havíem de treure el material de la duana i facturar-lo cap a Srinagar.

El dia següent,.. dia de turisme, anem a veure Old-Delhi (part antiga de la ciutat), el Red Ford, les Mesquites, la gent, etc…, i tornem fets pols a l’l.M.F.

Aclariment:  L’I.M.F, es una espècie de ” bunker ” de pedra, situat prop de 1’aeroport en direcció a DELHI a uns 3Km, té apart d’unes petites oficines, tres grans dormitoris per unes 8-10 persones, una cuina, una biblioteca -arxiu on hi han revistes espanyoles, i una sala per a conferenciar; està bastant mal conservat tot i que es nou.

Perdem tot un altre dia per l’assumpte del material a la duana, però el dia següent ens anem cap a Srinagar; allí hi passem un dia mes, i cap a Kargil en autobús, per arribar-hi hem de passar el coll de Zoji-la de 3.500m. De Kargil a Fanikar, pel control de la policia, i d’allí finalment a Tangol, fi de la marxa amb vehicles, i inici de la d’aproximació.

A Tangol vam fer la contractació dels portadors i del cuiner, i dels 35 portadors que van fer dos viatges fins a mig camí amb 20-25kg,a l’esquena, i al dia següent fins al camp base a 4.600m, on hi vàrem arribar el dia 2 de setembre.

Al dia següent, ja es va fer un intent vers el camp 1, però el mal estat de la canal de gel, totalment clivellada i amb un gel podrit molt insegur, va fer fracassar aquest intent.

No es va poder instal·lar el camp 1 fins el dia 6. Una, vegada col·locats 400 metres de corda fixa per la canal amb una inclinació mitja de 40º  i amb algun tram de 60º i haver

creuat el Plató d ‘uns 4Km, que també, degut a 1’ avançat de l’època, estava tot clivellat, el camp 1, va quedar situat a una alçada de 5.300metres, just al peu de la paret del Nun.

El tram del camp 1 al camp 2, no té cap dificultat, tret de les clivelles i esquerdes que presentava el gel, i va entre un espero rocós i l’aresta  nord-oest.  El Camp 2 queda instal·lat el dia 9 a una alçada de 5.700m, situat just dalt d’aquest esperó, al peu de la paret que ens separava del camp 3.

Els esforços dels dies següents van ser per  obrir i equipar aquella paret, d’uns 45º    d’inclinació mitja,  amb trams de 50º, amb unes condicions de gel pèssimes; gel podrit, gel dur i a la vegada trencadís, gel molt insegur en general; vàrem utilitzar 600m. de corda fixa per deixar equipat aquell tram , però finalment el dia 14 queda instal·lat el camp 3 a 6.220m. en el fil de l’aresta nord-oest, i penjat mitjançant uns claus a la paret que permetien mes seguretat a l’hora de fer maniobres en aquell camp, ja que estava en una aresta molt afilada i aèria.

A partir d’aquest campament es va fer un atac alpí (sense haver muntat encara el camp 4) cap el Cim. El dia 16 sortim d’aquest campament, creuem  una gran cornisa penjada cap a la vessant Sud, i comencem a remuntar el “cono” final; a mitja tarda s’arriba a 6.510m. on a causa del mal temps no podem continuar pujant, tenim temps per instal·lar el camp 4 i aixoplugar-nos.

El camp 4 l’instal·lem fent un replà en un terreny insegur on en prou feines hi fem cabre una tenda petita per a dues persones, on hi haurem de dormir tres molt atapeïts

L’endemà, per sort, fa un dia magnífic, molt clar, podem arribar a veure el Nanga Parvat, i la resta de les muntanyes de l’Himàlaia.

Era molt dematí i feia molt de fred, uns 25º sota zero, el mateix fred ens feia córrer, vàrem anar pujant a bon ritme fins arribar al peu de la primera franja, rocosa, la qual vam passar per una canal bastant dreta, uns 60º a la sortida; l’ultima franja rocosa va ésser més dificultosa, ens havien parlat al  I.M.F. d’inclinacions superiors als 70º, però

sortosament, s’havia desfet la neu i ens deixà la roca, que en un tram d’uns 10m., la dificultat no va superar el IV grau; al sortir d’aquest tram ja érem a l’aresta “cimera”, pocs metres de desnivell ens separaven del cim, però la longitud era desmoralitzadora, mes o menys 1Km. de suau pujada cap un punt que encara no veiem; lentament varen fer la caminada i pels voltants de les .16’30 h, arribàvem al final, el pendent s ‘adreça i de  cop es talla, Érem al CIM !!. Una hora després iniciàvem el descens; dalt deixàvem la Senyera i el banderí de la Ciutat  de Tarragona. Una sèrie de ràpels ens deixaven de nou sota de les franges rocoses i pels voltants de les 10 de la nit arribàvem a la petita tenda del camp 4.

La nit va ser molt atapeïda i al matí següent l’intent de baixada es va frustrar pel mal temps; la neu, el vent i la boira es van junta  fent-nos passar les pitjors hores, tancats dins la tenda que cada vegada la neu de 1’exterior feia mes petita, la manca d’oxigen, el cansament, les ganes d’ajuntar-se amb els nostres companys, etc…, van ser moments molt durs, però sortosament el dia següent va néixer clar, i ja a primera hora, vam desmuntar el camp 4, i vàrem sortir cap a baix, al arribar al camp 3 el vam desmuntar tenda i organitzar material, un cop fet això vam seguir el descens cap el camp 2, que ja estava desmuntat, i en el seu lloc hi havia part dels nostres companys  per ajudar-nos a baixar a nosaltres i tot el material dels camps superiors que havíem recollit, finalment en el camp 1 ens esperaven la resta de companys, amb menjar i beguda calenta.

Un cop descansats (uns 30 minuts de parada) vàrem baixant fins el Camp Base tots plegats, al qual arribarem a punt de fer-se de nit, havíem baixat mes de 2.000m. en un sol dia, però va valdré la pena. El cuiner ens havia preparat un sopar de benvinguda  per celebrar que érem els primers catalans, els primers de l’estat Espanyol que hi havíem  pujat i de les quatre expedicions que hi havien anat aquest any,  érem l’única que ho havia aconseguit.