El Denali (Mount McKinley) 6.194 m, Alaska
El Mount McKinley o, per donar-li el seu nom natiu, el Denali, és el cim més alt de l’Amèrica del Nord. La zona d’Alaska, amb el Denali com a eix central, s’eleva de forma impressionant des de les planes que l’envolten, originant un desnivell entre la tundra i els cims de gairebé 6.000 m en menys de 50 km. Aquest desnivell només és superat a l’Himàlaia, entre el Nanga Parbat a la Vall de l’Indo. Les mides del Denali, si be no la seva altitud, és indubtablement equiparable als gegants de l’Himàlaia. A més, la seva posició a 63 ° N de latitud, la converteix indiscutiblement a la muntanya més freda situada fora de l’Antàrtida i a causa de la baixa pressió baromètrica prop dels pols, els problemes d’aclimatació són semblants als experimentats a 7.000 m al Himàlaia. La ciutat més propera és Talkeetna i el Denali està situat al Parc i Reserva Natural de Denali.
L’origen dels noms
William McKinley Va ser Governador d’Ohio (11 de gener de 1892-13 de gener de 1896) i va ser el vintè cinquè president dels Estats Units (4 de març de 1897-14 de setembre de 1901) i l’últim veterà de la Guerra Civil que va aconseguir aquest càrrec.
El 6 de setembre de 1901 va ser tirotejat per l’anarquista Leon Czolgosz. Va morir vuit dies després i es va convertir en el tercer president assassinat en el càrrec, després de Abraham Lincoln i James Abram Garfield. Va ser succeït per Theodore Roosevelt.
Després de dècades de controvèrsia, la muntanya més alta d’Estats Units, a Alaska, a deixat de dir-se McKinley i ha recuperat oficialment el nom de Denali. Una ordre executiva del president Barack Obama li retorna a la muntanya la denominació que en el fons mai van deixar d’usar els natius d’Alaska. Denali es podria traduir des de l’idioma dels indígenes originaris “l’alt” o “el gran”. La muntanya, el cim arriba als 6.194 metres sobre el nivell de la mar, va rebre el nom de William McKinley el 1896, quan encara era candidat a la presidència. McKinley, originari d’Ohio, es va convertir mesos després en el vintè cinquè president dels EUA. El van matar al 1901, a poc d’estrenar el seu segon mandat. En principi, el nom de la muntanya el va escollir William Dickey, un cercador d’or de la zona que apostava a la victòria de McKinley, defensor de el patró or. Tots dos compartien l’interès en revaloritzar l’or. I encara que Dickey no va ser el primer no originari en “descobrir” el pic Denali, sí va ser qui es va llançar a posar-li nom, en concret, el del seu polític favorit. Ho va fer en un article a “The New York Sun” a 1896. I realment va “pegar fort” fins al punt que va ser oficialitzat quan es va crear el parc nacional al 1917.
Des de llavors, no han parat els intents arribats des d’Alaska per retirar-li el nom de l’expresident i que es fes oficial el nom originari, emfatitzant sempre que McKinley mai va estar en aquest estat. L’últim d’aquests intents ha estat una proposta de la senadora Lisa Murkowski, d’Alaska. I de l’altra banda, tampoc han cessat les maniobres des Ohio per frenar aquest canvi de nom oficial. Ara no està clar si tornaran a fer-ho els representants d’aquest estat. De moment, ja han mostrat el seu rebuig. Ho va fer, per exemple, el president de la Cambra de Representants, John Boehner, parlamentari d’Ohio que va dir estar “profundament decebut”. “Hi ha una raó perquè la muntanya més alta d’Amèrica del Nord portés el nom de el president McKinley per més de cent anys, i és perquè és el testament del seu gran llegat“, va escriure Boehner en un comunicat.”McKinley va servir al seu país amb honors durant la Guerra Civil com a membre de l’exèrcit“, ha assenyalat. “I va liderar a aquesta nació cap a la prosperitat i victòria en la guerra amb Espanya com el 25è president“. No obstant això, malgrat la previsible decepció a Ohio, Barak Obama va optar per fer-se ressò de les inquietuds dels habitants d’Alaska, precisament en la vigília d’un viatge de tres dies a aquest estat.
HISTORIA
Frederick Albert Cook (10 de juny de 1865-5 d’agost de 1940) va ser un explorador i metge nord-americà. Primer col·laborador i després rival de Robert Peary, va estar embolicat en la reivindicació fraudulenta de ressonants èxits geogràfics (com arribar al cim de la muntanya McKinley o el pol nord), que es van demostrar falses.
Hudson Stuck y Harry Karstens, colíderes de la primera ascensión exitosa al Denali en 1913.
Els primers homes blancs que van contemplar la muntanya van ser els exploradors de la febre de l’or, a finals de segle XIX. Meravellats per la seva impressionant silueta, no van trigar a organitzar expedicions al seu cim. El doctor Frederick A. Cook, després de dos intents fallits de trobar una via per arribar al cim, va decidir a l’agost de 1906 fer un últim intent, només acompanyat per un ajudant natiu. Al seu retorn, va assegurar que havia aconseguit el cim, aconseguint així un gran reconeixement com a alpinista. Després de la publicació del llibre “To the Top of the Continent”, on es narrava la gesta, incloses suposades fotos del cim, diversos exploradors que van acompanyar en els seus primers intents van assegurar conèixer el lloc exacte on van ser preses les fotografies. Això els va portar a 1910 a organitzar una expedició per desmentir la versió de el doctor, i seguint la ruta que havia descrit, van arribar a el punt que consideraven com el final de la història real i van prendre les mateixes fotografies que va publicar Cook. Estaven a uns 30 km del cim. Mentrestant, un grup de muntanyencs que havia partit rumb a la cimera pel sud va tornar assegurant que havia arribat i que, per demostrar-ho, havien deixat un asta de 4 m, a la que havien hissat una bandera. Ja en 1912, Brown i Parker, que havien format part de l’equip en l’expedició per desmentir a Cook, van tornar a intentar-ho, amb l’ajuda d’un tercer home, Merle Levoy. Després d’una dura ascensió i donades les males condicions climatològiques, van prendre la decisió de tornar al campament base quan gairebé havien aconseguit el cim. Entre els molts contratemps que van trobar en el seu camí, cal destacar que tot just baixar van sentir un dels majors terratrèmols coneguts, el que va acompanyar l’erupció volcànica de Katmai. Tots els grans pics de gel que van haver de escalar van quedar reduïts a blocs de gel escampats per la neu. Més tard, un altre home va decidir intentar-ho. El seu nom era Hudson Stuck, missioner d’uns cinquanta anys. En companyia del seu equip (Hudson Stuck, Harry Karstens, Walter Harper i Robert Tatum) van prendre la mateixa ruta nord que van seguir Brown i Parker. Després de diverses setmanes d’ascensió per la ruta destrossada pel terratrèmol, el 7 de juny de 1913 van partir rumb al cim. Després de passar pel punt on es van quedar Brown i Parker, no van trigar a aconseguir-la. En ella no van trobar cap pal de fusta, però van fer una gran troballa: es van adonar que la muntanya tenia un segon pic de més a sud, més baix. Després contemplar detingudament amb els prismàtics, es van adonar que, efectivament, hi havia un asta clavada a la neu. Van passar 19 anys fins que un altre grup d’alpinistes, entre els quals es trobava el principal responsable del Parc Denali, el pugues intentar.
Cada any, més de mil persones de diverses nacionalitats venen per ascendir el Denali. Per la ruta normal són freqüents grups guiats, els camps d’altura són populars i durant els períodes de bon temps el camí està visible. Però ni tal sols amb aquest atac es subjuga a la muntanya. Gairebé la meitat dels alpinistes fracassant en el seu intent per aconseguir el cim, a causa dels allaus de neu, el fred, el vent, o a l’altitud. Tant si han gaudit de l’èxit com si no, els alpinistes tornen del Denali sabent que s’han trobat amb una muntanya formidable la popularitat contradiu la seva serietat. Totes les rutes, esquerdes, allaus i cascades de gel són importants amenaces. Sobre la muntanya, fins i tot en les populars vessants del vessant oest, solen donar un sentiment real d’aïllament i compromís.
RUTES D’ASCENS AL DENALI
El Denali és una muntanya majestuosa, dividida per un complex sistema d’arestes i esperons. Ostenta dues cimeres, el Pic Nord, de 5.934 m, i la més alta, el Cim Sud, de 6.194 m. Però són les arestes, sovint amb fils com ganivets, les que caracteritzen l’escalada a Alaska. Tres grans glaceres abracen el macís, al nord-est el Muldrow; a el sud-est el Ruth i els seus afluents, i a el sud-oest el Kahiltna, des del qual la pista d’aterratge a la bifurcació sud-est dóna accés a la majoria de les rutes més populars.La Aresta Pioneer de 17,5 km, s’estén des del Pas de Gunsight a el Pic Nord. Proporciona unes vistes superbes sobre la Paret de Wickersham i la tundra cap al nord. Els incòmodes pinacles dentats per sota de la Aresta Pioneer varen resultar una barrera pels primers que van arribar, però per damunt les dificultats decreixen la majoria d’expedicions es fan des de la Glacera Muldrow, arribant a l’aresta a 4.000 m. Aresta que no es va escalar completament fins 1988.
VESSANT NORD
Rutes glaceres, llargues i remotes, que a més són populars per a aquells que vulguin mantenir-se allunyats de les multituds que solen concentrar-se en l’esperó oest.
1.-“The Muldrow and Harper Glaciers”; Grau d’Alaska 2
W Harper, H. Karstens, “Tatumand” i H Stuck, el 1913, Cara Nord P Andersony W Taylor, el 1910. Des de 1951 és la ruta normal per arribar al cim. Els 30 km d’aproximació des de Wonder Lake afegeixen un element de risc que s’havia perdut a la glacera de l’Kahiltna. Inclinacions en gel de fins a 30-40º i entre 14 a 28 dies d’activitat.
2.-Espoló Pioneer; Grau d’Alaska 4
A.Baur, Sr. Lió, L Fowler, D. Haumann i S.Heiberg, al 1961. Recorre la glacera Muldrow i guanya per l’aresta uns 4.000 m d’altitud.
3.-Ruta Integral D2
R.Laver, D.Mallei, T.Cancroft i R.Waitman al 1988. Inclinació de 70º en gel i neu i de 5 grau en els esperons rocosos. 17 kms de longitud i entre 14 a 29 dies d’activitat.
- Paret Wickersham
A causa de l’amenaça de les caigudes de gel, i la gran dificultat tècnica de les seves rutes i l’alt risc d’allaus pel baix angle de la zona, la paret Wickersham mai arribarà a ser una clàssica.
4.-Ruta Harvard; Grau d’Alaska 4
+H Abrons, P Carman, C Goetza, J Graham, D Jensen, R Millikan i D fíoberts, al 1963. Lluny de ser repetida, és una ruta que discorre per un terreny d’escàs angle, sotmesa a un alt risc d’allaus i de caiguda de pedres. De 13 a 25 dies d’activitat i 11 km de recorregut.
5.-Ruta Canadenca; Grau d’Alaska 3
G. Prinz, H. Schwarz i H. Gmoser, en 1963. Escalada a l’estil alpí : Nobel, McLean, Lees i Wyatt al 1910. Inclinacions de gel i neu entre 10º-45º per terreny de poca dificultat tècnica. La primera part de la ruta esta exposada a la caiguda de seracs i la part superior es particularment perillosa després de les nevades. 16 km i de 12 a 24 dies.
VESSANT OEST
Gràcies a la seva accessibilitat en aquest vessant es troben les rutes més populars i més senzilles però també les més difícils del Denali.
6.-Espoló Nord-Oest; Grau d’Alaska 4
Beckey, Hacketl, McCIean, Maybohm i Wilson, al 1954. Remota, aïllada i amb inclinacions en gel superiors als 65º. 14km de recorregut i entre 12 a 25 dies d’activitat.
7.-Espolón Oest; Grau d’Alaska 2
Ambler, Bishop, Buchtel, Gale, Griltihs, Hackett,More i B.Washburn, en 1951.
És la ruta més popular de la muntanya, amb inclinacions de 40º-50º en terreny glaciar des dels 4.600 fins els 4.900 m, el que sempre és una seriosa dificultat. És molt significatiu el risc de caiguda de seracs en la glacera Kahiltna i per damunt dels 5.200 m. Tot i aquets perills i dificultats el recorregut es magnífic. 10-24 dies i uns 27 km de recorregut.
8.-Aresta Oest; Grau d’Alaska 4
Ehman i Morrow, al 1977.
Aquesta ruta de 1.200 m de recorregut sorgeix de la bifurcació norest de la glacera de Kahiltna i acaba a uns 4.300 m, en l’espolo oest. Escalada aerea, espectacular i sobre el fil de l’aresta amb inclinacions del 70º. De 3 a 5 dies i 1 km de recorregut.
9.-Aresta Oest; Grau d’Alaska 3
Breitenbach, Buckinham, Corbet i Sinclair, al 1959.
Superba ruta de moderada dificultat en gel de 40º a 50º d’inclinació al començar el couloir. La possibilitat d’escapar a mitja alçada a uns 4.300 m, implica que no sigui tant perillosa com al principi pugui aparentar. De 14 a 25 dies i 5 km de recorregut.
CARA SUD
Aquesta magnifica vessant del Denali alberga rutes tècniques de gran qualitat i considerable inclinació
10.-Cara Sudoest; Grau d’Alaska 6
J.Roberts i S.McCartney, al 1980. Complicada escalada en mixt amb dificultats en roca per sobre de 5,9. De 20 a 24 dies.
11.-El Diamant Denali; Grau d’Alaska 6+
B Becker, al 1983. Difícil escalada en mixt, amb un sostre de 8m, combinat amb seccions de gel vertical, que li atorga a aquest itinerari el títol de “ruta més difícil de la muntanya” De 20 a 24 dies.
12.-Aresta Cassin; Grau d’Alaska 5
Airoldi, Alippi, Canali, R Cassin, Perego i Zuchi, al 1961. Superba ruta, amb inclinacions en gel fins de 70 ° al corredor japonès i una fina cornisa amb petites seccions d’escalada de 5,7 en granit vermell per sota de 5 000 m D’7a 14 dies
13.-Directa Checa; Grau d’Alaska 6+
Adam, Krizo i Korl, al 1984. Objectivament segura, tot i que tècnicament és la més difícil de les rutes de la cara sud 60-90 ° en gel i 5,6 en roca, i resulta difícil trobar llocs on bivaquejar en els primers 1 500 m d’el recorregut De 12 a 24 dies
14.-Directa Americana; Grau d’Alaska 6
Eberl, Laba, Thompson i Seidman, al 1967. Recorre l’esperó dret de la cara sud, fins a arribar l’aresta sud-est a 1 800 m Les inclinacions de gel i neu arriben a 50-65 ° a la part inferior de la ruta i són escombrades per fortes despreniments durant les tempestes de neu. A la seva zona superior continua amb un difícil terreny mixt de 5.7, A2. De 7a 14 dies
15.-Ruta de Scott i Haston
D. Scott i D. Haston, al 1976. Aquesta va ser la primera ruta oberta en estil alpí a la Muntanya McKinley 14 dies d’obertura.
CARA EST
Cara est, plena de remotes arestes que poca gent pot dir haver vist, però que suposa l’arquetip de l’escalada a Alaska.
16.-Espoló Sud; Grau d’Alaska 3
P Lev, R Newcomb i A Read, al 1963. 20 km de recorregut per l’estesa glacera Ramp i la glacera Ruth, alt risc d’allaus. De 14 a 28 dies
17.-Aresta Sense Retorn; Grau d’Alaska 6
R Cassarotto, al 1985. Espectacular i aèria escalada en gel i neu de 50-70 ° d’inclinació i amb alguna secció extraplomada 1 600 m de recorregut per un terreny d’escalada en mixt que conclou a 4 500 m al esperó sud De 12 a 21 dies La primera ascensió es va realitzar amb 5 bivacs, 11 km.
18.-Cara Iris; Grau d’Alaska 5+
Stutzman i J. Tackle, al 1982. Escalada elegant i exposada, amb 60° d’inclinació en gel i seccions rocoses extraplomadas de 5, 8 i A1 . Entre 10 i 21 dies i 10 km de recorregut.
19.-Aresta Reality; Grau d’Alaska 4+
Thuermer, al 1975. Aresta espectacular, amb un gendarme de roca de 5,5, A2 i expectaculars cornises que condueixen fins a una posició remota en l’esperó sud-est. De 12 a 24 dies i 12 km de recorregut.
20.-Espoló Sudest; Grau d’Alaska 4
Cochrane i Everett, al 1962. Difícil i poc freqüentada, amb 65° en gel i multitud de cornises. 13 km i de 12 a 24 dies.
21.-Espoló Est; Grau d’Alaska 4
P Lev, R Newcomb i A. Read, al 1963. Aquesta remota ruta de 15 km compta amb algunes zones exposades a les allaus. De 12 a 26 dies.
22.-Aresta Catacomb; Grau d’Alaska 4
Anderson, Brenner, Davídson, Fríes, Given, Jones i Reagan, al 1969. Afilada aresta amb cornises i seccions en gel de fins a 70 ° d’inclinació. De 14 a 28 dies i 15 km de recorregut.
23.-Espoló Traleika; Grau d’Alaska 3
Jacober, Johnson, Pettigrew, Stewart, Schmidt i Ruth al 1973. Ruta de 17 km sense repetir, que suposa una activitat d’alt nivell, i que creua dos cims de 3.600 ni. Exposada a les allaus i ala caiguda de fragments de gel. De 16 a 30 dies. ‘
ABANS D’ANAR
L’ascensió a l’Denali comporta el pagament d’un permís i cal fer la inscripció a l’almenys amb 60 dies d’antelació. Costa 365 dòlars i el podem gestionar en:https://www.nps.gov/dena/planyourvisit/registrationinfo.htm
A més cal pagar l’entrada a Parc Nacional (10 dòlars). El pagament pot realitzar-se en el moment, al fer el check-in a Talkeetna.Molt recomanable també és reservar l’avioneta que ens portarà a la glacera. Nosaltres volem amb TAT (Talkeetna Air Taxi). Costa 585 dòlars el vol, i ells mateixos ens venen el Fuel per al fogonet multi combustible (si portem) i ens lloguen el trineu (10 dòlars cadascun), el que facilita molt les coses.http://www.talkeetnaair.com/
Així mateix és recomanable reservar l’allotjament tant a Anchorage com a Talkeetna, sobretot si anem a l’època de major afluència (15 de maig a 30 de juny). En booking.com apareixen els allotjaments ressenyats.També en funció de l’època que anem el transport de Anchorage a Talkeetna serà un interrogant. Si anem abans de el 15 de maig, el transport públic encara no funciona, de manera que haurem de llogar un taxi (per als muntanyencs, la millor opció en qualsevol cas), que també és recomanable reservar amb antelació.http://talkeetnataxi.com/
COM ARRIBAR A LA MUNTANYA
Cal volar a l’aeroport internacional d’Anchorage, on la Muntanya Hunter, la Muntanya Foraker i el Denali són visibles a 220 km cap al Nord.Moure ‘s per Anchorage com en la majoria d les ciutats 
americanes, és difícil sense un cotxe. Hi ha diverses combinacions que ofereixen transport per carretera entre Anchorage i Talkeetna i la majoria d dels Serveis aeris de Talkeetna Comunicant ràpidament qualsevol zona des Anchorage. el ferrocarril d’Alaska funciona amb un tren per setmana a la primavera, i comença el servei diari al maig. La petita i pròspera ciutat de Talkeetna és el punt (el partida de les rutes del vessant oest, de la sud, i la de l’est de la muntanya. El Parc del Denali, següent parada del recorregut, és per als que es dirigeixin a la Glacera Muldrow ia les rutes del vessant nord. Hi ha un vol de 40 minuts de durada des de Talkeetna i sobre el Pas One Shot a la bifurcació sud-est de la Glacera Kahiltna. Els que s’adrecin a l’Esperó Oest han de continuar fins a la Ski Hill fins a sota el Pas Kahiltna, on la Glacera gira cap a l’est per obrir-se pas sota el Espoló Oest a la Windy Corner ia la conca nevada a 4.200 m. Hi ha quatre operaris d’aerotaxi que volen sobre les glaceres de sud des Talkeetna, i un a la ciutat de Parc de Denali que vola a Kantishna abans que s’obri la carretera a Wonder Lake a finals de maig de cada any.
SERVEIS
Anchorage és l’últim lloc segur per proveir-nos en una expedició, però cal estar previngut davant el fet que la disponibilitat d’aliments de muntanya i material sigui limitada. En Talkeetna el càmping és lliure; hi ha restaurants, bars, un parell de petits hotels i una oficina de correus, però no hi ha bancs. Hi ha un magatzem general de proveïment limitat, i alguns dels serveis de guies venen o lloguen trineus i equips.
ÈPOCA D’ESCALADA
La temporada d’escalada hivernal comprèn des del 21 de desembre al 21 de març, quan els turons estan silencioses i buides, hi ha poca llum i fa moltíssim fred. La temporada normal d’escalada comença a finals d’Abril. Es creu que el temps és més estable en aquesta època, però els forts vents encara escombren la muntanya i fins i tot al maig les temperatures poden baixar bastant, a més de -40 ° C. Aneu amb compte amb els horaris de les rutes mesurats en dies, perquè la interminable llum del dia fa possible que un dia a Alaska sigui tan llarg com duri la ruta. Juny i juliol són més càlids, però la humitat de l’aire de la mar que bufa des del sud porta tempestes d’estiu que poden durar diversos dies i fonen gran quantitat de neu. Per l’agost les càlides temperatures fan que les glaceres i els pendents més baixes siguin perilloses.
EQUIP
El Denali és una muntanya molt freda, pel que hem de tenir especial cura amb la vestimenta i el calçat.És recomanable portar una bona jaqueta de plomes, uns pantalons de fibra (sobretot per quan estiguem aturats) així com unes bones manyoples, a més de de l’equip que solem portar per fer ascensions hivernals. Tenir temperatures d’entre -20ºC i -30ºC és el normal.Cal tenir en compte que el Denali pot ser una muntanya molt humida, per la seva proximitat a la mar. La roba de ploma ha d’estar ben protegida de la humitat. Molts prefereixen la fibra en aquest cas.Pel que fa al calçat, unes bones botes dobles seran imprescindibles, i com més calents, millor.
