Mor Doug Scott, aquest passat desembre
L’home que va gatejar per a escapar de l’Ogre
L’incomparable alpinista britànic va ser protagonista en 1977 d’un dels episodis més salvatges de supervivència
El passat 7 de desembre, una notícia ens va passar per alt sense adonar-nos i que ara volem fer pales per la coneixença dels nostres socis i de la història de l’alpinisme, va ser la mort del llegendari alpinista britànic Doug Scott (Nottingham, 1941) va començar a escalar en Derbyshire quan tenia tretze anys, i va descobrir molt aviat les parets gal·leses de Snowdonia, Escòcia, els Alps i els Dolomites. A l’edat de divuit anys va completar la seva primera temporada als Alps. En 1965, amb vint-i-tres anys, va participar en la seva primera expedició organitzada, que es va desenvolupar a les muntanyes de Tibesti, a Txad. Seria el primer dels seus molts viatges a les grans muntanyes del món.
Però tots els que el coneixien coincideixen a assegurar que va viure una pròrroga de 43 anys. Comptava 79 i un càncer cerebral detectat el mes de març passat. Les cures mèdiques li van concedir una transició serena i, potser, va tenir temps de recordar una vegada més el dia que es va veure la mort ben propera. Va ser el 13 de juliol de 1977, poc després de signar la primera ascensió de l’Ogre (o Baintha Brakk), una terrorífica muntanya pakistanesa de 7.285 metres, al costat del no menys icònic Chris Bonington.
Doug Scott baixa per l’Ogre després de trencar-se totes dues cames. Foto: Clive Rowland
Les muntanyes difícils s’escalen i d’elles només s’escapa a base de rapels penjat de les cordes. Així va afrontar Doug Scott el descens de l’Ogre, però en el primer ràpel va relliscar, va dibuixar un pèndol i els seus turmells es van trencar contra una paret. Estava per sobre dels 7.200 metres, amb una tempesta trepitjant els seus talons, sense cames… va saber que anava a morir de manera lenta, una tortura psicològica fins que el fred congelés la seva consciència. Llavors, Chris Bonington es va despenjar fins a aconseguir-ho i es van mirar als ulls: el que va veure Scott va ser que, potser, tindria una opció de lluita per la seva vida. Bonington l’ajudaria encara que Scott mai s’hagués atrevit a demanar-li-ho. Junts van iniciar un descens tant tècnic com perillós, a estones penjades de les cordes, a estones gatejant, tractant de no quedar atrapats, conscients de la seva lentitud alienadora. Tot va empitjorar quan Bonington va caure de costat fracturant-se dues costelles. Les ànsies de viure de Scott van quedar retratades en una fotografia presa per Chris Bonington que mostra a un home de genolls, un que sembla un gos ensenyant les seves dents a la tempesta.
Joyce, la mare de Doug, va visitar a una vident en la seva adolescència: les cartes van assegurar que es casaria amb un home uniformat (ho va fer amb un policia) i que el major dels seus fills sofriria un gran perill a gran altitud.
Scott i Bonington van invertir una setmana a tornar al camp base dos espectres pudents, desfigurats, devorats per l’estrès i un esforç tan salvatge que a penes permetia reconèixer-los. Van ser ajudats de manera determinant en el tram final per dos dels seus companys, Mo Anthoine i Clive Rowland, els que no van acceptar la idea que els seus amics perissin a la muntanya. L’helicòpter que va aconseguir arribar al peu de la muntanya per a traslladar-los a un hospital es va estavellar després de recollir-los… sense conseqüències.
Doug Scott i Chris Bonington
L’alpinisme extrem és perillós o no és alpinisme. Doug Scott sempre va ser conseqüent amb aquesta línia de pensament, fet que li va convertir en un dels millors actors que ha conegut l’art d’escalar grans muntanyes. En 1975, dos anys abans de signar el seu viatge èpic en l’Ogre, Scott i Dougal Haston es van apuntar la primera ascensió de la cara sud-oest de l’Everest. Van aconseguir el cim tan tard que van haver de passar la nit al ras a 8.760 metres. Esgotat el seu oxigen artificial, Scott va sofrir severes al·lucinacions aquella nit: creia que els seus peus li parlaven i quan es va llevar una bota, potser per a entendre millor la conversa, Haston va fer un ull al peu i va comprovar horroritzat que el tenia congelat, un tros de fusta gairebé sense vida. Va agarrar llavors el peu xerraire de Scott, va obrir el seu bus de ploma i va introduir l’extremitat a la calor del seu estómac. Va resultar miraculós que, especialment Scott, qui ni tan sols portava un bus de ploma, baixés sense una congelació. D’aquesta nit espantosa, Scott va extreure una promesa: mai més usaria oxigen artificial (en 1975 la medicina assegurava que l’ésser humà no podia sobreviure en el sostre del planeta sense usar oxigen embotellat) i sempre escalaria les muntanyes de manera lleugera. Va ser un dels autèntics precursors de l’estil alpí a l’Himàlaia, prescindir de cordes fixes, portadors i camps fixos d’altura per a defensar la velocitat, el minimalisme i el compromís.
Doug Scott va perdre de manera prematura, a les muntanyes, a la gran majoria dels millors talents britànics de la seva generació, des de Nick Estcourt fins a Alex McIntyre passant per Joe Tasker i Peter Boardman. Al costat d’aquests dos últims va completar en 1979 la millor ascensió de la seva prolífica carrera: una nova ruta que discorre per l’aresta nord del Kangchenjunga (8.586 metres). Va ser el tercer ascens d’aquesta muntanya i el primer en el qual no es va emprar oxigen artificial, però sobretot va resultar una revolució conceptual a l’abast d’uns pocs triats.
En 1982 la muntanya triada va ser el Shisha Pangma, on va obrir, amb Alex McIntyre i Roger Baxter-Jones, una nova ruta en estil alpí. També va realitzar diverses expedicions al K2 i al Makalu, intentant portar l’estil alpí al límit del possible. El 1979 realitza l’ascens de la zona nord de Nuptse amb Georges Bettembourg, Brian Hall i Alan Rouse.
Entrega de Piolets d’Or. Walter Bonatti y Doug Scott.
La ruta que va obrir amb Rick White, Georges Bettembourg i Greg Child en el Shivling en 1981 continua sent considerada com un dels assoliments més audaços del món. És recordada per la seva dificultat, la seva bellesa i l’estil amb què va ser escalada. Scott, també va escalar els 7 Cims, el pic més alt en cadascun dels set continents.
Quan els seus genolls van dir prou, després de 45 expedicions, Scott va presidir el Club Alpí Anglès i va crear una societat benèfica anomenada Acció Comunitària Nepal. Va iniciar llavors una frenètica carrera com a conferenciant per a recaptar fons. Conten que ni tan sols li feia falta projectar imatges de les seves ascensions. Només calia escoltar-li per a entendre el que ni tan sols les millors fotografies poden explicar. Les seves paraules descrivien una bella forma d’autenticitat.
En 1994, Scott va ser nomenat Comendador de l’Ordre de l’Imperi Britànic i en 1999 va rebre la medalla d’or dels patrocinadors de la Royal Geographical Society. En 2011 va rebre el premi Piolet d’Or, que va rebre de mans de Walter Bonatti, que havia estat el primer a rebre aquest guardó (2009). El segon a rebre’l seria Reinhold Messner. El va rebre per la seva trajectòria alpinística. Durant la presentació d’aquest premi es va qualificar de «visionari» el seu estil de muntanyisme.
