
‘Reflexes Nocturns’ Catedrals de Baltoro
Aquets dies de confinament degut a la pandèmia del COVID-19 he estat fent neteja de documents, arxius i fotografies i hi ha cops que apareix la sorpresa surt un antic article, en aquest cas un article d’Óscar Cadiach i Puig quant va realitzar una via en les Catedrals del Baltoro i que per algun motiu crec que va ser el moment on es va deixar de realitzar la revista del Centre Excursionista Tarragona, Camins d’Aventura, i no es va publicar, perquè no fer-ho ara…!!!. Però primer fiquem en context en temps i forma de que va anar aquesta expedició a on va ser i qui va participar. Jordi Aluja
L’expedició va estar formada per Pilar Rossinyol, Antonio Bayonas, Toti Valés, Elías Coll, Òscar Cadiach, Ramon Canyellas i Albert Segura van tornar del Pakistan amb una interessant obertura en el seu haver: la via ‘Reflexes Nocturns’ (1.480 m / 7a) a les Catedrals de Baltoro (5.800 m). Aquesta via està dividida en dues parts, en la primera de les quals hi ha profusió de trams de IV i V, i té una dificultat màxima de 6b. Entre aquesta primera part i la segona, els alpinistes van haver de realitzar uns 300 metres de trams de III, abans d’enfrontar-se a una dificultat progressiva fins al 7a de la part més alta de la via. Després de sortir de la paret, encara hi ha 300 metres fins al cim de les Catedrals del Baltoro, situades a 5.800 metres en lloc dels 5.600 metres calculats fins a la data. L’obertura es va aconseguir a mitjans del mes de juliol, i l’expedició va durar entre el 20 de juny i el 16 de juliol de 2007. Al llarg de la paret, els escaladors van muntar un total de tres camps: el primer a la meitat de la primera part, el segon entre la primera i la segona parts de la paret i el tercer a la sortida de la via, a 5.600 metres.
Introducció per Oscar Cadiach i Puig
El Baltoro ens espera amb tota la intensitat i grandesa de les seves catedrals, torres i cims d’eternes neus. Payu Peak, Uli Biaho, Mustagh Tower, Catedrals de Baltoro, Great i Unnameless Trango Tower de muntanyes i esveltes agulles de roca rosada granítica i de desafiants parets verticals que fan les delícies de l’escalador en el veritable terreny d’aventura. La màxima concentració en alçada de muntanyes de la terra amb quatre vuit mils apareixen amb el seu esplendor a la fi de la Glacera de Baltoro: -G1, G2, Broad Peak i K2- agrupats entre les glaceres de Goodwin Austen i Duqui dei Abruzzi, que fan honor les llegendàries: Masherbrum, Peak Cristall, Àngelus, Chogolisa, Golden Trône, Sia Kangri, el Cercle dels Gasherbrums-en un pom de set-, Broad Peak i K2. I el llunyà Nanga Parbat visible en els dies de cimera des dels cims dels vuit mils.
REFLEXES NOCTURNS per Oscar Cadiach i Puig
“Entre núvols es mostraven raigs clarobscurs … Des del nostre bivac a 5.000 m. divisàvem la cara d’una jove dona que anava envellint, … sorpresos dels ‘REFLEXES NOCTURNS’ de La Lluna sobre els llacs de la glacera de Baltoro “.

Catedrals de Baltoro.
En una època plena de parabolts, químics, cordes fixes, escales, vies ferrades i obsessió pel grau més que per la tècnica, on hi ha diferenciats dos grups d’escaladors, els que prefereixen les vies equipades, que trobes per tot arreu, sense ocasió a la sorpresa, tot premeditat i calculat, o la repetició d’una ruta normal a un vuit mil ple de cordes fixes, i els que prefereixen enfrontar-se a la paret del Rupal, el big wall mes gran del món, al Nanga Parbat, on el més probable és que no trobis a ningú en el teu camí, on no tens assegurat l’èxit ni la supervivència, però on vius el sabor d’un alpinisme autèntic, on es poden viure sensacions, com ara: la de ser tres companys de cordada, quan en realitat érem dos, ‘ja que sempre vaig tenir la impressió que m’acompanyava el metge de l’expedició, el qual ho havia intentat uns dies abans i va haver de tornar’ o com en aquest cas la de llançar-se a obrir una nova ruta en les Catedrals del Baltoro, pràcticament unes desconegudes i amb escassa informació.
Permeteu-me que us parli del que comporta muntar una expedició d’aquestes característiques. De les seves dificultats, les conseqüències de l’èxit i popularitat, del ‘team’, del fracàs o l’apatia i en definitiva del factor humà en les expedicions, on l’ànim o el somriure d’un company et pot ser de més utilitat que un ‘Camalot del tres’en una fissura de ‘arms’ de Yosemite, ja que no voldria limitar-me a una simple ressenya tècnica i un breu relat de l’ascensió, la crònica passaria potser per les mans de l’lector amb més pena que glòria i mai arribaria a sentir’ el plaer ‘de l’escalada en el seu sentit més pur, un obertura mes, pensaria i no crec que hagi estat així. I és que és en aquestes ocasions on has de trobar la ‘fórmula màgica’, la que et pot portar a l’èxit, la que et fa vibrar, la que et fa pensar que això sí que val la pena, com quan es va repetir la Magic Line , on el factor humà va ser la clau de la realització d’un somni.

la via ‘Reflexes Nocturns’ (1.480 m / 7a) i tres campaments.
Perquè no és gens fàcil dur a terme una expedició d’aquestes característiques, hi ha múltiples factors que poden tirar per terra les teves il·lusions i portar a el conjunt al desastre, si no es aquesta prèviament preparat. Factors com els tràmits burocràtics (permisos, papers, sous de porters …), canvis d’horari, religió, costums de país, altes temperatures a les marxes d’aproximació, la manca o estat de l’aigua, l’alimentació, qualsevol dolència o malaltia … aquests poden fins i tot arribar a agrir el caràcter de l’expedicionari més experimentat.
Per exemple, un mal inici, l’esquizofrènia col·lectiva que pateixen els vols internacionals i els aeroports, el simple fet d’haver de pagar, per excés de pes, a l’inici de el viatge, pot ser el començament d’un mal ambient que es pot veure augmentat per factors com els anteriorment esmentats quan no es va amb la suficient motivació i és llavors quan el grau ‘residual’ de l’escalador ja no serveix de res.
La mentalització, la motivació, l’estratègia, l’esforç, l’apassionament en com es consolida el projecte, el romanticisme de l’escalada, la il·lusió amb la qual es realitza, la visualització de l’objectiu, el somni de convertir-lo en realitat … aquests són valors que fan que tot sigui possible, fins i tot l’impossible. I és que, sense aquestes premisses estaríem davant d’un alpinisme descafeïnat, el de ser un escalador ‘si m’ho paguen vaig’. I penso que així, l’escalador aconseguirà obrir una via, l’alpinista fer el cim … en definitiva aconseguirà la conquesta de la vida, viure aquestes sensacions ‘màgiques’ que és quan arriba l’èxit, un altre factor important que irremeiablement va lligat a aquesta conquesta .

Blocs penjats, Ramón Canyelles

Albert Segura en una de les xemeneies de la paret
Potser llavors surtis a les portades de les revistes, et saluda mes gent del que és habitual, et apareixen amics que no coneixes, mai arribes a poder saber si els interesses de veritat i és aquí quan vius els aspectes negatius de l’èxit. La gent, escaladors i normals associen l’èxit, la notorietat a la felicitat i encara que és cert que et dóna molts moments d’alegria, de creure tocar el cel amb les puntes dels dits, també es viu la part agredolç. L’escalador carrega perquè en el seu poder, en el seu èxit veu un triomf de la felicitat. Aquest no té res a veure amb la fama, la popularitat, amb la fortuna.És tot el contrari, la fama, l’èxit gairebé sempre són fonts de moltes infelicitats. La solitud per exemple, aquesta persona és mes vulnerable als atacs. Les persones senzilles mai odien. Estimen a les persones d’èxit, perquè transfereixen en elles els seus somnis, les seves ambicions. En l’aspecte més sòrdid i negatiu està l’enveja. ¿Enveja de què? ¿I l’egoisme de l’escalador ?. La font d’inspiració d’aquests dos últims paràgrafs, la sac de: En un vol, llegint un article que es va publicar a ‘La Vanguardia’, com a missatge pòstum de la periodista italiana ‘Oriana Fallaci’, morta recentment.

Óscar Cadiach, pujant a jumar per després obrir la seva part.
També el no tenir el temps que el teu volguessis per compartir ‘un plat d’espaguetis’ després de passar el dia escalant amb els amics i gaudint de les concessions que et dóna la veterania per l’experiència adquirida, com ara agafar d’una cinta per progressar en un ‘pas determinat …, ¿que més dóna? i llavors gaudir. Per ‘agafar-“alguna vegada, no passarà res … escales més i per tant amb més seguretat-propietat de l’escalador-. Cal gaudir, si un s’autoavalua amb el grau que no supera, es pot veure encaminat a el fracàs, en l’escala de valors i en conseqüència abocat a la inseguretat en si mateix i llavors vas en retrocés, és la fi de l’escalador. Hi ha molts condicionants, l’equilibri psicològic, estres, lesions, infinitat de factors que influeixen negativament. La sortida fàcil, deixar d’escalar. Sí, es pot pensar que és una reflexió de ‘vell escalador’, però és un consell de ‘escalador veterà’. Gaudir de l’escalada en si, sense obsessionar-te massa pel grau I si és que aquestes malaltís? . Mira’t, en la vida hi ha més coses i l’escalada no ho és tot. Crec que una bona màxima és: Procura escalar més anys i probablement escalaràs més grau. Prova d’això, cada vegada hi ha mes gent gran amb mes grau. Posats a fer, no és el mateix afrontar l’escalada ‘De cara a l’escalada’, amb tot el que això comporta-liderar una cordada, bona execució, motivació, tenir control de la gestió de el risc, presa de decisions adequades, emplaçar les reunions, consecució de l’objectiu, descens- o sigui escalador complet i bon escalador, … de tenir ‘Cara d’escalador’ i un llarg etc. De punts negatius. Així, d’aquesta expedició a les Catedrals del Baltoro, em quedo amb la part humana, perquè és el que més m’importa, perquè és el que ens va portar a l’èxit, amb el millor de cada escalador, amb la potència i espontaneïtat de Toti Vales , la tenacitat i passió d’Albert Segura, que sobre nombrarem afectuosament ‘Superman’, amb la veterania i ‘Savoir faire’ d’Antonio Bayonas, amb l’estabilitat i coherència de Pilar Rossinyol, amb l’ànim i entusiasme d’Elías Coll i la voluntat i abnegació de Ramonet Canyellas. Portar-nos el record d’aquests dies d’aventura i incertesa viscuts al cor del Baltoro, ha estat meravellós. Així mateix deixeu-me almenys creure en aquests valors, … ara que es diu i s’explica per aquí que, … els americans no van trepitjar la Lluna, que l’administració sabia per endavant el de l’atemptat de les ‘Twin Towers’ de New York i que el cos de Mallory trobat a la primavera de l’99, al vessant nord i en les faldilles de l’Everest, ja que no era tal ¡! I també quedar-me amb el gest de la cordada eslovaca formada per Dodo-Pol els quals després de l’obertura d’una nova ruta alpina al Uli Biaho Tower 6.417m, van caminar durant més de sis hores per venir a saludar-nos al nostre Camp Base, doncs érem les dues úniques expedicions al costat dret del Baltoro, l’eslovaca i la catalana.
Moltes gràcies.
Òscar Cadiach i Puig
Reflexes Nocturns, 7A