Roald Amundsen aconsegueix arribar per primera vegada al Pol Sud

Roald Amundsen aconsegueix arribar per primera vegada al Pol Sud

 

“ Només de l’home depèn”. Així es va expressar Fridtjof Nansen, el més gran dels exploradors polars, en formular el seu judici sobre les grans gestes d’Amundsen.  Nansen posseeix un autoritzat valor per calibrar l’obra d’Amundsen ja que ell es va dedicar tota la seva vida a les exploracions àrtiques.

A Amundsen en la seva gesta d’arribar al Pol Sud, li van ocórrer, des del primer moment, coses veritablement singulars. Que un home, que pràcticament ja estava en camí cap al  Pol Nord,  subvencionat i equipat per a això, amb tots els preparatius acabats amb la intenció d’aquest objectiu específic,  que tants intents havia generat, de sobte i en l’últim moment doni volta al timó i posi rumb a l’extrem oposat del Globus i sigui el primer a arribar al Pol Sud, és una cosa que sona a inversemblant i fins i tot increïble  i, no obstant això, aquest va ser  el cas d’Amundsen.

El 1909, el « Fram », el  vaixell polar de Nansen, havia de partir per tercera vegada amb rumb als mars àrtics. Amundsen, que dirigia l’expedició, tenia la consigna d’explorar l’oceà en les proximitats immediates al Pol Nord. Figurava al programa de l’expedició l’estudi de nombrosos problemes científics, però de cap manera es tractava de batre cap « record ».

Però mentre s’estaven efectuant els preparatius, el Pol Nord no havia estat encara aconseguit, i en la ment d’Amundsen bullia sens dubte una secreta esperança de ser el primer en arribar a aquell punt. Al setembre del 1909 es va difondre per tot el món civilitzat la notícia que l’americà Peary havia aconseguit realitzar la proesa de ser el primer en arribar al Pol Nord. Tot i que després  no va ser veritat, aquella notícia va fer donar un tomb complet als projectes d’Amundsen. Si no al Pol Nord, seria al Pol Sud! Tal vegada en ell podria hissar el primer la bandera de la seva pàtria!

Amundsen va començar febrilment a efectuar els primers preparatius amb la intenció del seu nou projecte,  va elaborar els plans que conduirien a la conquesta del Pol Austral. No obstant això, com que coneixia als seus conciutadans, sabia que hi  oposarien mil objeccions  quan comuniqués als mecenes i membres dels comitès que subvencionaven l’expedició boreal, que havia modificat els seus projectes i es disposava a partir  al Pol Sud. Per això ho va mantenir en secret, confiant només en el seu germà i el capità Nielsen, anomenat comandant del  Fram. .

Amundsen sabia que no actuava bé però el temps l’apremiava i no volia que cap discussió produís retards que poguessin posar en perill l’èxit de l’empresa. “Qui no s’arrisca, no guanya” va dir.  Amundsen va obrar d’acord amb aquest principi, i ja en els preparatius es va posar de manifest el seu mestratge. No es va confiar gens a l’atzar, totes les possibilitats van ser tingudes en compte  fins a l’últim detall, per garantir l’èxit de l’expedició.

Acabats tots els preparatius al setembre de 1909, va escriure aquesta frase : «Els homes estaran de retorn del seu viatge al Pol Sud el 25 de gener de 1912». I va succeir tal com havia escrit : el 25 de gener de 1912, Amundsen i els seus quatre companys tornaven a posar peu a bord del « Fram ». De manera gairebé perfecta projecte i execució van coincidir en Amundsen amb precisió matemàtica. Per tant, el seu viatge al Pol antàrtic ha de registrar-se com un exemple clàssic d’una expedició polar magistralment preparada i magníficament dirigida.

Tres van ser els principals factors que van contribuir a l’èxit de l’empresa: la meticulosa selecció i preparació dels aliments, la utilització de gossos esquimals com a besties de tir, i el gran domini de l’esquí dels participants. El noruec no va voler saber res d’eugues, que eren utilitzades per  alguns exploradors, com ho faria Scott aquell mateix any, ja que encara que podien arrossegar  càrregues més grans, consumien, en canvi, molta més quantitat de pinso. També era  cert que el seu rendiment és bo a la zona plana de la barrera de gels, però quan s’arriba a terreny muntanyenc o a una glacera, comencen les dificultats amb les eugues, exposades sempre, pel  seu considerable pes, a enfonsar-se en les esquerdes cobertes per capes de neu, perill que no existeix amb els gossos. Quan, en una expedició amb eugues, aquestes fallen en emprendre l’ascensió a una muntanya, els propis exploradors han d’arrossegar els trineus. Tal contingència no entrava en el pla d’Amundsen, per això va escriure de manera categòrica que ell faria servir  gossos.

En la utilització de gossos, Amundsen hi veia encara un altre avantatge. Els gossos són carnívors i menys exigents que les eugues. Comptant amb un bon nombre d’ells, la carn dels que s’haguessin  de sacrificar pel camí serviria d’aliment als altres. Això representava una gran simplificació dels preparatius generals, la carn fresca dels gossos sacrificats sostindria les forces dels vius molt millor que la “moyana” o altres productes preparats.

Amundsen va atribuir els fracassos de Scott i Shackleton exclusivament al seu desconeixement d’aquest important factor. Al seu judici, existia una palesa desproporció entre el que aquells exploradors exigien de les eugues i el que aquestes podien donar de si. « Si aconsegueixo mantenir els meus gossos sans i forts des de Noruega fins a la barrera de gels », escriu Amundsen, « estic segur de l’èxit ». Va realitzar un viatge a Copenhaguen amb l’exclusiu objecte d’encarregar la compra a Groenlàndia de cent gossos esquimals, els més forts que es trobessin. A partir de llavors, tot el problema es va reduir per a ell a allotjar i cuidar bé els animals a bord, per a això calia, sobretot, donar-los una alimentació suficient i nutritiva. A aquesta norma es va sotmetre Amundsen tocant a l’alimentació, quantitat i poder nutritiu, tant referent a les persones com als animals.

L’explorador no va confiar a mans profanes les operacions de conservació dels articles d’alimentació, tot va haver d’efectuar-se sota el control d’un especialista. En aquest aspecte, els noruecs posseïen ja molta  experiència ja que  en les quatre expedicions al Pol Nord, que havia fet el « Fram », no es va donar un sol cas d’escorbut. Pel pemmikan, un concentrat hipercalòric a base de carn o peix sec i mòlt, Amundsen havia ideat un procediment de preparació diferent del comunament emprat. No només utilitzava carn picada i grassa, sinó que hi afegia llegums verds i farina de civada, amb la qual cosa, a més de millorar el gust d’aquest aliment, bàsic en les exploracions polars, es feia més digerible. El producte va donar excel·lents resultats. Per als gossos es va elaborar un pemmikan especial, al que es va agregar, a més de  la carn o peix i grassa, llet en pols i residus de farina. També aquest preparat va ser un gran encert. Per als cinc mesos que els gossos haurien de passar a bord va ser embarcada una provisió suficient d’abadejo acuradament assecat.

Finalment, Amundsen va decidir aplicar en la seva expedició els quatre principis fonamentals següents:

1  Només homes molt experimentats  i perfectament coneixedors dels gossos prendrien part en la gran travessia amb trineus.

2  Homes i animals menjarien tots els dies carn fresca. A aquest efecte, començaria organitzant una gran cacera de foques, les quals subministrarien la carn necessària.

3   L’ús de dipòsits d’aprovisionament  que s’instal·larien per endavant fins al grau 80, a fi de que l’atac al Pol pròpiament  pogués iniciar-se partint d’un punt situat molt al Sud.

4  Amundsen volia evitar fer rodejos en la mesura del possible. La Badia de les Balenes li semblava el punt de partida més apropiat per dirigir-se cap al Sud en línia recta.

Així, doncs, Amundsen no compartia els temors de Shackleton relatius a una hivernada en la banquisa. Comptava amb que en aquella zona, el gel es mantindria bastant ferm. També va considerar un gran avantatge, la circumstància de poder obtenir un coneixement perfecte de la barrera de gels en tenir-la, per així dir-ho, « davant la porta »  a més, la Badia de les Balenes era el punt més meridional on era possible arribar amb vaixell, factor que ha de ser molt tingut en compte quan s’analitza l’expedició de Shackleton de 1907-1909. Si aquest explorador no s’hagués deixat impressionar tant per les variacions que pateix la barrera de gels i hagués estudiat més de  prop la seva consistència, hauria pogut començar des d’un punt situat molt més al Sud. En opinió d’Amundsen, d’haver pres Shackleton la Badia de les Balenes com a punt de partida, el curs de la Història de l’exploració del Pol Austral hauria estat molt diferent.

Consistia el projecte en que el vaixell partís de Noruega a mitjans d’agost, fent escala a Madeira. El vaixell va arribar a la Badia de les Balenes al gener de 1911, mai cap vaixell havia arribat tant al Sud.  L’equip i els queviures van ser calculats per a dos anys. La idea era que el vaixell els deixes a la badia de les Balenes i marxés a Buenos Aires per a recollir-los en acabar el projecte.

Deu homes van baixar al gel on havien de preparar el campament per passar l’hivern i que  seria la seva base d’operacions. Mentre Amundsen i els seus companys s’instal·laven per a la hivernada, la segona expedició polar de Scott es preparava igualment a passar l’hivern a no més d’uns centenars de quilòmetres d’ells, en l’Estret de McMurdo. Amundsen, que va conèixer a Madeira els projectes de l’anglès d’arribar al Pol Sud,  es va afanyar  a telegrafiar a Melbourne comunicant-li que ell sortia immediatament cap  al Pol Austral. Ho va considerar com un deure de cortesia i, a més, va voler evitar tota impressió d’una rivalitat antiesportiva.

L’expedició de Scott havia estat preparada amb molta major aparatositat i molts més recursos científics que la d’Amundsen.  Per a Scott, l’arribada al Pol no era més que un objectiu entre molts d’altres, mentre que el noruec perseguia una finalitat única: la conquesta del Pol. Al principi, el breu telegrama d’Amundsen, expedit des de Madeira, va produir molt poca impressió a Scott, amb prou feines si se li va ocórrer pensar que amb aquell explorador li hagués sortit un contrincant seriós. Fins que va saber que el vaixell d’Amundsen havia arribat a la  Badia de les Balenes.

Ja el 10 de febrer va començar Amundsen a realitzar marxes d’entrenament, amb grups reduïts, per la barrera de gels, a fi de que practiquessin tant els homes com els animals, a més de que així es familiaritzaven amb el terreny dels voltants. També van instal·lar el primer dipòsit. Aquests exercicis van durar fins a l’11 d’abril i van constituir una preparació dura, però excel·lent, per a l’expedició al Pol.

Quan el temps era bo i el terreny no oferia dificultats, podien recórrer-se llargues distàncies, arribant un dia a batre’s un rècord de 100 km. en una jornada. Però quant el temps era bromós i fred, i el vent bufava huracanat, les marxes no eren cosa de broma. Per als gossos resultava tan difícil que, en una excursió al dipòsit més meridional, en el paral·lel 82, alguns d’ells van morir. Varen ficar dipòsits d’aprovisionament en els graus 80, 81 i 82,  amb reserves de carn de foca, pemmikan per a persones i animals, bescuit, llet en pols, mantega, xocolata, llumins, petroli i part de l’equip. En el grau 81 es van dipositar únicament 500 kg. de pemmikan per a gossos.

A més de la preparació dels dipòsits, calia instal·lar el campament, anomenat “Framheim”, amb totes les comoditats possibles. Es van construir al voltant de la casa vuit gosseres, tot i que els animals, grossos i ben alimentats, preferien regularment passar les nits a l’aire lliure. La «caserna d’hivern » es componia d’una casa bastant espaiosa, una caseta més petita i diverses barraques de neu i tendes d’enllaç. A l’edifici principal hi havia una sala de treball, el gran menjador, una cambra de bany i un lloc d’observació. A partir d’abril, els homes van romandre gairebé exclusivament a la casa, on havien instal·lat llum artificial. La llum posseïa una intensitat lumínica de 200 bugies i durant tot l’hivern va mantenir el recinte agradablement calent, a una temperatura d’uns 20° C.

Per proveir-se de carn fresca, durant una llarga temporada es va practicar intensament la caça de foques, bastant nombroses en aquells voltants. El 22 d’abril el sol va efectuar el seu comiat i no es va deixar tornar a veure fins al cap de quatre mesos. En l’estació fosca, la mitjana de les temperatures era de 50° a 59° sota zero  No obstant això, el temps va discórrer sense grans alteracions,  fins al punt que només dos dies van haver de sofrir aquells homes les ires d’un huracà regular.

Durant aquest període es van dedicar  a un intens treball de preparació i a recopilar observacions meteorològiques. I així va ser arribant setembre, el mes escollit en principi per iniciar la marxa. No obstant això, els primers dies les temperatures van ser tan baixes, que va caldre quedar-se a casa. El 8 va ser efectuada una primera temptativa amb un grup relativament nombrós d’homes, però no va tenir èxit. En la nit de la segona jornada el termòmetre va tornar a descendir a — 55° ; els gossos no podien resistir-la, i a més, el terreny estava gairebé impracticable. Quan, al següent dia, la temperatura es va mantenir a -56°, diversos gossos van morir i a alguns dels expedicionaris se’ls van gelar els talons, en vista d’això Amundsen va haver de decidir tornar al “Framheim”.

Després d’aquesta primera temptativa, el cap es va decidir per  reduir al mínim el grup destinat a arribar al Pol. La sortida definitiva no es va efectuar fins el 20 d’octubre de 1911, un cop que el temps va haver millorat. Amundsen va escollir per acompanyar-lo només quatre homes, Bjaaland, Hanssen, Hassel i Wisting. Van prendre quatre trineus cadascú tirats per tretze gossos. Pujats els homes en el trineus, ja que no anaven molt carregats, doncs tenien els dipòsits ben distribuïts, avançaven a una gran velocitat, tant que van estar a punt de caure en una profunda esquerda.

Els cinc expedicionaris portaven una sola tenda. El que es perdia en espai quedava fins a cert punt compensat per la possibilitat de muntar i disposar el refugi en un mínim de temps. Quan es van establir els dipòsits es va tenir la precaució d’indicar  el camí per mitjà de banderetes, i ara només  calia  seguir aquelles fites, la qual cosa simplificava considerablement la ruta.

En buscar un lloc apropiat per a la instal·lació dels dipòsits, ensopegaren amb un terreny particularment difícil, ple  d’ esquerdes, que els homes van batejar amb el nom de “porquera”. Van arribar a aquesta perillosa zona el 22 d’octubre, que només van aconseguir salvar després de passar per moments de gran perill. El trineu de Bjaaland es va enfonsar bruscament en una estreta i profunda esquerda, quedant penjat uns metres per sota del tall. Bjaaland va poder salvar-se per un pèl.

Amundsen  feia servir una roda conta kilòmetres que ja en expedicions anteriors va utilitzar amb bons resultats. Aquesta roda s’aplicava a un dels trineus, tocava el terra amb lleugera pressió i accionava amb la seva rotació un mecanisme comptador, gràcies a això se sabia en tot moment la distancia recorreguda. Aquesta roda va contribuir en gran manera al fet que es trobés fàcilment el dipòsit establert en el grau 80.

A fi  que al retorn trobessin amb facilitat el camí, Amundsen va decidir col·locar senyals en forma de blocs de neu tallats de manera especial. En total, van ser col·locades cent cinquanta d’aquestes fites. El 4 de novembre va amaneixer núvol, però els expedicionaris sabien que el dipòsit instal·lat en el grau 82 havia de trobar-se molt a prop i en efecte, quan es va dissipar la boira ho van veure a poquíssima distància. Hi van  deixar, com a provisions, dos gossos que va caldre matar, i després es va procedir a un breu descans. No havien recorregut més que una petita part del trajecte total, doncs « Framheim » es trobava als 78° 38′. Només es trobaven, doncs, a una distancia de quatre graus escassos del punt de partida.

Van sortir del dipòsit el 7 de novembre. « Ara la cosa va de debò », escriu Amundsen en la seva crònica. Enormes extensions desconegudes s’obrien davant aquells valents. Va ser estipulada la marxa diària en 37 km., a fi de cobrir un grau de latitud cada tres dies. L’esdeveniment se celebraria de tant en tant amb un dia de descans. La majoria dels gossos es trobaven en perfectes condicions i podien resistir una mitjana de 7,5 km. per hora. Els homes no necessitaven esforçar-se molt, doncs seguien a ròssec dels trineus.

El nou dipòsit va quedar instal·lat a una distància de 550 km. del Pol, la qual cosa significava que els exploradors havien de comptar amb una ruta de 1100 km., almenys, abans de trobar-se una altra vegada en aquell lloc. Després de nombrosos càlculs, van arribar a la conclusió que havien d’emportar-se provisions per a seixanta dies i, per tant, podien deixar en el dipòsit les suficients per a un mes. El 21 de novembre es va iniciar l’última etapa, i la més difícil, d’aquella ruta sembrada de perills i sempre ascendent.  Van tenir la gran sort de descobrir un altre accés practicable, després d’haver cregut per un temps que les enormes esquerdes farien impossible el seu ulterior avanç. Homes i animals es van adonar que aquell dia havien de posar a contribució les seves últimes forces, sense descurar ni per un instant la màxima precaució. Per fi van arribar al punt culminant després d’una ascensió de 1700 m. es van trobar a una altitud de 3200. Proesa molt important la que aquells tenaços noruecs acabaven de realitzar amb ajuda dels seus valents gossos esquimals! En només quatre dies, Amundsen havia aconseguit passar, a través de terres totalment desconegudes, des de la Barrera de Ross a l’altiplà.

No va resultar fàcil trobar en aquella altura un lloc apropiat per instal·lar la tenda. Després va arribar el moment de prendre la decisió que sens dubte va ser para els exploradors una de les més dures de tot el viatge : calia donar mort als vint-i-quatre gossos. Precisament quan acabaven realitzar una gesta tan portentosa, havien de perdre la vida aquells animals amb els quals tots s’havien encapritxat. Per haver empitjorat el temps, els exploradors van haver d’estar, molt en contra de la seva voluntat, quatre llargs dies en aquell primer campament del planell. No obstant això, el 25, cansats del repòs forçat, i malgrat la violència de la tempestat, van decidir reprendre la marxa. Al dia següent van tornar a posar-se en camí, amb la tempesta transformada en un fort Blizzard acompanyada de furiosa nevada, tan espessa, que amb prou feines podia veure’s la mà col·locada davant els ulls. No obstant això, com el terreny no semblava perillós, la petita tropa va prosseguir avançant. Van notar, sorpresos, que el terreny anava descendint gradualment i, en efecte, en fosquejar d’aquell dia, l’altímetre va corroborar que havien baixat 80 m. Van seguir altres dues jornades sempre enmig del torb, persistint el declivi de l’altiplà.

El 2 de desembre han arribat els exploradors al punt culminant de la seva peregrinació: el baròmetre assenyala una a altitud de 3280 m., sent la latitud de 87° 51′. Durant diverses jornades el camí discorre per un alt altiplà pla, només de tant en tant trencada per petites fissures. En aquesta part de la ruta és on millor es manifesta l’inapreciable avantatge dels esquís. Escriu Amundsen que, per a l’èxit de la seva expedició al Pol Sud, el disposar d’esquís va resultar un factor de decisiva importància. L’últim dels dipòsits d’aprovisionament es va establir als 88° 25′. Des d’aquell punt, l’avanç pel suau declivi de la muntanya va poder efectuar-se en magnífiques condicions, i el 13 de desembre els exploradors es trobaven ja a 89° 45′.

Les observacions solars i els càlculs dels expedicionaris coincidien plenament, i feia pensar que arribarien al Pol el dia 14, com així va ser. A fi de que no quedés cap  dubte, els dies següents van procedir els exploradors a efectuar minucioses observacions i mesures. També van recórrer tota la regió entorn del Pol. El 17 de desembre la tasca quedava acabada i, amb ajuda del sextant i de l’horitzó artificial, establerta, amb una aproximació de pocs quilòmetres, la situació del Pol. Els noruecs van donar el nom de « Polheirn » (llar del pol), al campament establert en el lloc.

En el mateix Pol va ser aixecada una petita tenda de campanya plena de banderes de noruega. Al capdamunt  de la tenda es va col·locar una bandera molt gran i el gallardet del « Fram ». A l’interior, va deixar Amundsen una carta, dirigida al rei de Noruega, ressenyant-li breument els resultats de l’expedició aconseguits fins llavors. Es va fer això com a mesura de seguretat, ja que ignoraven el que podria ocórrer-los en el camí de retorn.

A més de la carta per al monarca noruec, Amundsen va deixar una segona carta dirigida a Scott, suposant que seria el primer que arribaria a «Polheim », després d’ells. Dipositades les cartes i tancada i ben afermada la tenda, els exploradors, descobrint-se, es van acomiadar de la seva bandera i van emprendre el retorn. Aquest es va efectuar sense ensopegades, gràcies a que els expedicionaris van poder seguir gairebé en tot moment les seves pròpies petjades i al fet que les fites plantades a l’anada els van facilitar seguir el camí.

La nit del 25 al 26 de gener van arribar els exploradors a la caserna d’hivern amb dos trineus i onze gossos. Tant els homes com els animals donaven mostres de salut. El viatge havia durat en total 99 dies, durant els quals van ser recorreguts uns 3000 km. Entretant, el « Fram » havia tornat també a la Badia de les Balenes, per la qual cosa el 30 de gener l’expedició va poder abandonar la Barrera de Ross iniciant el retorn a la pàtria d’aquell felicíssim viatge al Pol Sud que no va trigar a despertar l’admiració del món sencer. Tot i que va quedar una mica eclipsat per la desgracia de l’expedició de l’anglès Scott que un mes més tard també va arribar al Pol Sud però no en va poder tornar amb vida. Degut al cansament, la mala alimentació i el mal temps que van tenir, els cinc expedicionaris que van arribar al Pol Sud van morir a la tornada, però això es un altra historia que també explicarem en aquestes pagines.