Entrevista a l’Oscar Cadiach i Puig (2007)

Entrevista realitzada per Gerard Aluja i Aguilà en ocasió del seu treball de recerca realitzat a l’any 2007.

Cal dir que ha dia d’avui l’Oscar Cadiach i Puig és el primer home del món occidental que ha conquerit el cim de l’Everest per les dues vessants la nepalí i la xinesa, el primer del món occidental en conquerir l’Everest per la vessant xinesa. Ha rebut el Piolet d’Or, la Creu de Sant Jordi i el reconeixement de la FEEC i de l’Ajuntament de Tarragona per haver conquerit els 14 vuit mils principals del món sense oxigen, essent el 20è del món i el primer de Catalunya. 

Soci del Centre Excursionista Tarragona fins l’any 2010 va fer moltes de les seves gestes com membre de la nostra entitat.

Aquesta entrevista, que agraïm profundament a l’Oscar poder fer, ja que el vàrem abordar en un hora propera al tancament de la tenda K2 i que va ser motiu que aquell dia no pugues dinar  ell va preferir esta amb el Gerard fent un exercici de mestratge de vida i alhora d’explicació generosa de les conquestes obtingudes fins llavors.

Introducció i l’Entrevista  (2007) realitzada per Gerard Aluja i Aguilà

---

Gran alpinista mundial, reconegut  per diversos premis internacionals.

Sens dubte un dels millors alpinistes de Catalunya, amb un currículum intens, marcat pels èxits i els fracassos,  per les pèrdues i els retrobaments. Des de molt jove s’inicià en el món de la muntanya, i a partir dels 22 anys comença a fer diverses incursions a diferents serralades altíssimes  de la terra, des dels  Andes fins al famós Himàlaia. L’any 1984 amb en Jordi Magriñà assoleix el seu primer 8000  per a Tarragona,  el Nanga Parbat de 8.125 m. en tècnica alpina i per la paret més llarga del món, el Rupal (Pakistà).

Poc després, a l’any 1985, va ser el primer occidental i català en assolir el cim de l’Everest 8.848 m.,(Caixa de Barcelona) per l’aresta N.E. (Tibet), essent aquesta la quarta ascensió per aquesta ruta. A l’any 1988 participa a l’expedició catalana al K2 de 8.611 m. (Banc de Sabadell). L’any 1989 dirigeix un trekking / expedició al cim de l’Aconcagua, de 6.950 m. (Argentina). Al mateix any participa a l’expedició al Dhaulagiri de 8.167 m. (Kellogg’s) a l’Himalaia, i podríem  parlar de moltíssimes més expedicions, exactament 40; són les que ha fet aquest home que  parla de gent normal i senzilla, de que no existeixen els superhomes, només els fets i les paraules.

Té fets  9 cims de  8000 m  dels 14 que existeixen, però ell no es considera un col·leccionista de 8000, viu de les vivències que té amb les persones, i del que li ensenya la muntanya.

Entrevista:

1. Primer de tot al tractar-se d’un treball de recerca on haurè de parlar de l’alpinisme a persones que no el coneixen, tu que ets un veterà i gran entès en l’esport, podries explicar-nos ràpidament en que consisteix l’alpinisme i quins perills i riscos comporta?

L’alpinisme consisteix en fer una sèrie d’activitats dedicades a la muntanya,  poden ser molt variades,  sempre engloba l’escalada, el senderisme, l’esquí etc,  però en gran alçada, o amb complicacions tècniques  elevades, i sempre comporta un cert risc. Es considera més que un esport ja que nosaltres no busquem competir amb altra gent, sinó la superació dels límits que ens ha imposat la naturalesa. És com una aventura, ja que l’alpinisme sempre té un cert grau d’incertesa  i risc,  si no  deixaria de ser alpinisme, per convertir-se en  escalada  esportiva o esquí de pista etc.

També s’hauria de matissar un punt, l’alpinisme es fa als Alps,  als Pirineus en diríem pirineisme,  als  Andes, andinisme, i a l’Himàlaia,  himalaisme,  però com  que aquest esport de risc es va iniciar i desenvolupar als  Alps  francesos, en honor a aquest fet es va generalitzar  alpinisme.

Tipus d’alpinisme només n’hi ha un,  podríem  parlar d’estils, que llavors si que entraríem en les variants de l’oxigen, les cordes fixes, etc. Es diferenciarien 2 tipus d’alpinisme el lleuger i el pesat. El lleuger també dit estil alpí, és molt més perillós que el pesat ja que no disposes d’oxigen, ni de equips de rescat. En canvi en l’estil pesat, normalment es disposa d’un metge, i tens un marge d’error molt més gran que en el lleuger.

2. Quins estils d’alpinisme practiques?

Bàsicament he practicat l’estil lleuger, encara que com he fet més de 40 expedicions al llarg de la meva vida, alguna si que l’he feta en estil pesat.

3. Com vas iniciar-te en el món alpinístic?

El meu pare era capità de vaixell, i com que es va passar 40 anys viatjant fora, navegant, la meva mare ja de ben petit va procurar que no agafes passió per l’aigua, o almenys pel mar. I em portava a fer excursions  per la muntanya,  primer pel Mèdol, i rodalies de Tarragona, i més tard,  als 5 anys, vaig apuntar-me a un agrupament escolta, i allí fèiem sortides de tot tipus, des d’acampades  i sortides per Santes Creus,  la Mussara, Arbolí, etc.

Després de passar a l’agrupament 2 o 3 anys, ja amb un grup d’amics vàrem començar a fer sortides per Montserrat, on ens vàrem iniciar en l’escalada, i d’aquí fins als 22 anys, quan em vaig fer instructor de l’escola catalana d’alta muntanya, tot van ser sortides als Pirineus i  als Alps. No va ser fins als 38 anys, que em vaig  fer guia d’alta muntanya, i és en aquell moment quan vaig  iniciar-me en les expedicions a 7000 i 8000m.

4. El teu currículum és llarg i intens, i sens dubte genera una sana enveja als qui estimem els esports de muntanya, quines són les realitzacions en que més has gaudit fent-les?

Bé,  jo faig  muntanya des de jovenet,  aleshores  tinc records  molt macos, el primer 8000, el Nanga-Parvat a l’any 84,  en estil alpí,  obrint una via,  només dos persones, també va ser molt inspirant, el Broad peak en companyia d’un dels grandíssims  alpinistes mundials,  el senyor Kurt Diemberger. També ens ho passàvem molt bé escalant, i fent vies de gran envergadura, de fet de moltes expedicions conservo boníssims records, sempre hi ha la part negativa, la controvèrsia de si has fet el cim o no, o altres coses, però en general valoro moltíssim les vivències que tinc amb les persones, a diversos indrets del planeta.

5. Quines han estat les iniciatives no aconseguides que t’han quedat com assignatures pendents?

M’he n’he proposat moltes, i a vegades ni tan sols ha pogut sortir l’expedició per falta de diners. Al  K2 hi he estat 3 vegades, i no he pogut fer el cim, però estic molt satisfet de que un membre de la meva expedició ho aconseguís, i més quan jo era el cap d’expedició, el que passa és que d’allà  em queda un regust agredolç   ja que és la primera vegada que torno sense un gran amic, i que a més, va morir als meus braços.

6. Quines t’agradaria tornar a intentar?

Evidentment que m’agradaria tornar a intentar el K2 però jo podria seguir fent la meva activitat sense proposar-me el K2, de fet un alpinista famós, en Hans Kamerlander, té 13 dels 14, 8000 del món, i no vol fer el 14è  perquè hi va morir un gran amic seu. El col·leccionisme de 8000 de què tant es parla ara, es aconseguir coronar els 14, però fermament crec que si ho aconsegueixes només entres en una llista, i molts cops vegades no importen ni les vivències ni les dificultats que has viscut.

7. N’has perdut més d’amics a la muntanya?

Amics directes només en Manel de la Mata, però com em relaciono moltíssim en aquest món, de fet és del que visc, he lamentat la pèrdua de grans alpinistes i escaladors alguns dels quals han estat amb mi en algunes expedicions.

8. El treball de recerca que estic fent tracta del C.E.T. com a membre i soci destacat, què t’ha aportat com a entitat excursionista?

Jo vaig viure el  moment en què hi havia dos clubs a la ciutat, el Centre excursionista Ginesta, i el Grup excursionista Muntanyenc, quan es va produir la  unió  jo me’n vaig alegrar moltíssim, ja que era una època més complexa on la unió feia la força.

Anant a la pregunta el C.E.T. em va servir, ens va servir a moltíssima  gent, com a assessorament  per iniciar-nos als esports de risc, com l’escalada que en aquell temps, que érem joves,  ens apassionava, llavors  al centre,  podies compartir les experiències i les tècniques amb altra gent, consultar llibres etc. I sobretot era i és un lloc on fer amics, i d’on poden sorgir moltíssimes idees. He viscut el pas de molts presidents i he vist les dues cares de la moneda en tots els casos, però sempre he rebut una ajuda i un bon filing per part del C.E.T.

Actualment ja no m’hi relaciono gaire ja que no té l’encant que tenia abans, fa uns 20 o 25 anys, i això ha passat  perquè les coses que es fan de manera altruista s’han anat perdent al llarg dels anys.

He de dir que jo també vaig tenir un petit enfrontament amb alpinistes del C.E.T., per culpa d’un periodista que creia o interpretava coses que no eren, i actualment encara tinc una relació defectuosa amb alpinistes  amb els que podríem  treballar tots junts per aconseguir objectius, i és una llàstima, perquè és un esport que no té molts practicants, i Tarragona és una ciutat petita, per tant com més units estiguem els alpinistes millor.

9. I tu com a soci d’elit de l’entitat, que li has aportat?

Jo crec que els muntanyencs som una mica egoistes en general, crec que he aportat poc, però tampoc és que el centre m’hagi  brindat, massa oportunitats  de fer-ho, jo encantat d’aportar el que sigui. A vegades no he fet coses com articles que em demanava  el director de la revista camins d’aventura, la revista del centre,   per manca de temps, perquè estic fora etc, però sempre he intentat ajudar, o crec que ho he intentat.

10. Quines coses hauria de millorar?

El centre va tenir uns moments molt dolços com a entitat,  quan hi havia  diferents seccions,  un esplai que funcionava molt bé, i diversos grups, com l’alpí, el grup d’esquí, etc, i actualment tot això no hi és.  Jo ho deixaré aquí perquè fa molt de temps que no vaig  pel centre…, però  penso que  realment,  si tot això ja no hi és, si tota la dolçor i l’amor per l’alpinisme ha anat desapareixent, ara no deu ser ni de bon tros com abans.

11. A l’expedició del K2 per la via Màgic line, la més difícil d’aquest cim i del món alpinístic, vas perdre un molt bon amic, company d’aventures i passions. Va morir als teus braços en Manel de la Mata i Sastre, un gran alpinista, i escalador. Com et va influir la seva mort en la teva carrera alpinística?

Va ser una pèrdua molt gran tant per l’alpinisme mundial com pel català, va influir sentimentalment en moltes de les persones que el coneixíem ja que era una bellíssima persona. Potser durant molts dies no ens veiem, però ara últimament havíem estat molt en contacte ja que organitzàvem diversos esdeveniments i trobades pels joves.

Per a  mi va suposar una gran pèrdua com amic, i a més a més, va causar-me un malestar molt gran el fet que va morir de peritonitis, d’una perforació intestinal, una cosa que si  s’agafa a temps i ets en un hospital on et poden intervenir, pot no ser fatal,  però ell va tenir la malíssima  sort  de passar-li  allí  i va morir als meus braços. Hem va consolar moltíssim una frase que va dir la seva mare, “va néixer de mi, però va morir als braços d’un amic”.

12. No et fa por que algun dia puguis morir tu?

Si, m’he trobat amb algun ensurt, i alguna situació complicada, on m’ha donat temps de pensar en les meves  filles i la família. Però de fet també he tingut algun ensurt amb el cotxe, i al cotxe et  va de dècimes de segon,  en canvi a la muntanya pots elegir (algunes vegades) de posar-te al perill o evitar-lo. De fet realment de  por no me’n  fa, és una activitat que he triat, que m’apassiona i m’agrada, i que dubto molt que canviï per res del món, i mira que he tingut accidents molt forts que m’han fet reflexionar sobre si l’activitat  que faig  és l’adequada,  però  realment com ja he dit abans,  amb el cotxe pots tenir més perill que a la muntanya. Conclusió final, si que em fa por, però la por em ve després d’haver patit l’accident, i llavors, ja no té sentit tenir-la. Si la por m’influís quan faig  l’ activitat potser si que me ho plantejaria. Però com que de moment no és així, res no canviarà el que sento i faig  per la muntanya.

13. Podries explicar breument un dels accident que has patit al llarg d’aquestes 40 expedicions?

Mira, aquest estiu mateix, estàvem al Gasembrum i  anàvem pujant per una de les parets d’una canal de gel,  per així evitar la caiguda d’allaus,  però va caure una pedra, bé, de fet era  un roc d’un  metre quadrat o més, però el fet és que cau i comença a rodolar per la pendent, amb la mal sort que rebota a una de les parets, i surt projectada a moltíssima velocitat, cap on estava jo. Vaig girar el cap, vaig veure allò venint, i només vaig reaccionar, acotant el cap!, és l’únic que vaig  saber fer,  el roc va impactar a la paret,  dos centímetres per sobre del meu cap, vaig tenir una sort immensa! Estic viu gracies a no sé qui,  però perquè tinguis una referència,  una estella de la roca aquesta,  em va travessar  un dit, un pedreta minúscula del  roc immens.

Cada vegada que faig  una expedició quan arribo  a casa,  analitzo fredament totes les coses que han passat, i sempre intento fer  un estudi de perquè ha passat, i si ho podia haver evitat, així puc evitar accidents futurs.

També, en una altra ocasió, em va expulsar de la paret on estàvem escalant, una  allau, bé  de fet no va ser l’allau, sinó  l’ona expansiva d’aquesta, vàrem sortir disparats arrancant tots els claus, i vàrem  tenir sort de que només ens vàrem  trencar ossos, algú es va clavar el piolet a la cama, no recordo qui, vàrem desenterrar gent  d’una capa de més de 2 metres de neu. Vaja,  és un dels accidents més forts que he patit mai, però per sort no va morir ningú.

14. Un tema d’actualitat, estàs a favor o en contra d’usar oxigen en les ascensions a la serralada de l’Himàlaia?

Ni a favor ni en contra, sempre que es valori l’expedició com a tal, no és el mateix pujar amb oxigen a 8000 metres que sense,  hi ha un punt, cap als 7500 metres, l’anomenada zona de la mort, on ja t’estàs  morint,  pots tardar 2 hores o 3 setmanes, però  el cos no rep el suficient oxigen per mantenir vives les cèl·lules del cos i et mors. Tard o d’hora si no surts  d’aquella alçada et moriràs. En canvi si vas amb oxigen tot és molt més fàcil. Jo crec que si ets un alpinista bo, amb experiència, entendràs que és més alpí, més lliure no fer servir l’oxigen, en canvi si el teu somni és fer un 8000 perquè fa temps que ho somies i no tens  prou experiència, hauries de portar oxigen, ja que és molt més segur. El teu cos no està  acostumat a la zona de la mort, i sense oxigen, pot ser molt perillós.

15. Com a alpinista internacional, i important a tot el món, que en penses del patrocini que reps o hauries de rebre per part de les diferents institucions catalanes de muntanyisme?

He rebut ajuts de bancs, i ajuntaments, però sempre ha estat  per a l’expedició, a mi com a persona no m’han patrocinat mai per portar una marca ni res, ni fa falta, ja que penso que el millor espònsor  és el sacrifici,  portar i lluir marques és ser un model, i és més propi de l’escalada esportiva.

16. Explica’ns si us plau les dificultats de l’alpinisme, els diners que s’inverteixen etc.

Les dificultats de l’alpinisme, apart de les tècniques o de les alçades, estan  en el tema monetari com molt bé tu has preguntat. Aconseguir diners pel  projecte que tu vols a vegades és difícil si es volen  conservar els  principis que t’impulsen a fer aquesta activitat, de les 40 expedicions que he fet, només 10 me les han pagat íntegrament, que ja són moltes, i les altres 30 hem lluitat perquè ens donessin els diners necessaris, o amb préstecs bancaris, etc. Sempre que inverteixes diners en l’alpinisme pots tenir un risc elevat de fracassar i perdre’ls. A la Màgic Line (K2) vàrem  pagar nosaltres l’expedició, i podíem haver fracassat, però com que  vàrem fer el cim, ens van donar diversos premis, com el piolet d’or ( premi més important de l’alpinisme, com un oscar dels cinemes), entre altres, i vàrem recuperar els diners.

17. Algun projecte que puguem conèixer?

El dia de reis marxo als Andes a intentar conquerir un cim amb uns clients, ja que com he dit abans jo sóc guia d’alta muntanya titulat.

Cap a la primavera també marxo al Gasembrun I, on  intentarem conquerir  una via nova, que van obrir uns austríacs, seria una primera mundial.

18. Alguna qüestió que no haguem abordat?

Simplement dir que l’alpinisme és més que un esport.