Escalada a L’Everest
ESCRITS COMPLERTS DE GEORGE MALLORY
Titol original: Climbing Everest, The Complete Writings of George Leigh Mallory
© text autoritzat i edició de Peter Gillman, Gibson Square Books Ltd, 2010.
Primera edició en català març 2020
9 Grup Editorial
Cossetània Editorial
Col·lecció Annapurna
Director de la col·lecció: Enric Faura.
Traducció: Anna Turró
Assessorament: Francesc Roma i Casanovas
ISBN: 978-84-9034-943.4
Acabaven de casar-se uns dies abans que Anglaterra declarés la guerra a Alemanya. Apareixen Ruth Turner i el seu marit George Mallory vestint l’uniforme britànic durant la gran guerra.
l llibre es un recull dels escrits de Mallory enviats a la seva dona Ruth Turner ells es van casar al juliol de 1914 just abans que comencés la Primera Guerra Mundial. Com oficial d’artilleria, en Mallory es va passar un any i mig, de manera esgraonada, al front occidental. Durant tot aquell temps, el fet d’intercanviar correspondència de manera regular, en el cas de la Ruth de manera diària, va ser molt important per sostenir el seu matrimoni. Per això, quan en Mallory va anar a l’Everest, tres cops en quatre anys, van seguir en aquella practica amb la intenció de mantenir la flama i l’amor en la seva relació.
Ell alhora era conscient que havia de descriure tot allò que passava d’avant seu, els paisatges, el fred, el vent, les peculiaritats de les ascensions, les relacions entre companys per fer pales d’avant el món, d’una exploració, d’una conquesta inèdita fins llavors, arribar a més de 8000 m i quasi… o potser si, conquerir el sostre del món. Sempre haurem de viure amb el dubte, va arribar Mallory i el seu company Irvine al punt més alt del món ??.
Noel Odell, que des del campament va seguir fins que va poder la progressió dels dos homes amb un telescopi, sempre va defensar la tesi que abans de morir, havien aconseguit el cim. Sempre quedarà el dubte i continuarà sent un enigma si Mallory va aconseguir el cim de l’Everest avançant-se 29 anys al neozelandès Edmund Hillary.
George Herbert Leigh Mallory va néixer a Mobberley, Cheshire en 1886. Va acudir a l’escola primària de West Kirby abans de ser internat en un col·legi de Eastbourne en 1896. A l’edat de catorze anys va aconseguir una beca de matemàtiques al Winchester College. Va ser allí on va ser introduït en el món de l’escalada en roca per un dels seus professors, Graham Irving, que tots els anys solia portar a alguns dels seus alumnes a escalar a Gal·les.
A l’octubre de 1905 Mallory va ingressar en Magdalene College, Cambridge per a estudiar història. Allí va conèixer i va travar amistat amb el posteriorment cèlebre John Maynard Keynes i amb el cèlebre escalador Geoffrey Winthrop Young, que curiosament havia estat molt crític amb Graham Irving. Mallory va participar activament en la vida social i intel·lectual de la universitat. Així per exemple, va fundar i va actuar en la Marlowe Dramatic Society i va prendre part en les regates Oxford-Cambridge dels anys 1906, 1907 i 1908 (en aquesta última com a capità). Va ser durant aquesta època quan va aconseguir un cert reconeixement en els cercles alpinístics. Després de finalitzar els seus estudis es va convertir en professor de l’escola Charterhouse de Godalming. Entre els seus alumnes va estar el literat Robert Graves, de qui es va fer molt amic (va arribar a ser el seu padrí de noces) i a qui, al seu torn, va introduir en el muntanyisme.
El 29 de juliol de 1914 Mallory va contreure matrimoni amb Ruth Turner, filla d’un arquitecte de la localitat de Godalming. Poc després, durant la Primera Guerra Mundial, va servir com a fuseller en la Royal Garrison Artillery, que va entrar en acció en Armentieres. Abans de tornar a casa, en 1919, havia aconseguit el rang de tinent.
Mallory i Ruth van tenir tres fills: Frances Clare (9 de setembre de 1915) Beridge Ruth (16 de setembre de 1917) i John (21 d’agost de 1920).
La muntanya I Lliwedd, en el qual Mallory va obrir diverses vies pioneres. Mallory va ser introduït en l’escalada pel seu professor Graham Irving, i pel seu amic (deu anys major) l’escalador Geoffrey Winthrop Young. Al llarg de la seva vida va realitzar ascensions per tota Gran Bretanya i els Alps, per a acabar dirigint la seva atenció al llavors desconegut Everest,
Membres de l’expedició, de 1921,, en sentit horari des de la part superior esquerra: Wollaston, Howard-Bury, Heron, Raeburn, Mallory, Wheeler, Bullock i Morshead. A la imatge, el novè home, el doctor Kellas, va morir mentre es dirigia a la muntanya
Mallory va prendre part en la primera expedició oficial britànica a l’Everest al 1921, que el seu promotor, sir Francis Younghusband, havia convertit en una qüestió d’importància nacional. La missió d’aquesta expedició consistia en l’exploració dels accessos a la muntanya des del seu costat nord. El grup, el cap del qual era Howard-Bury ho componien tant membres del Britain´s Alpine Club com a topògrafs del Servei Topogràfic de l’Índia.
En 1922 Mallory va tornar a l’Everest com a membre de l’expedició liderada pel General Charles Bruce, aquesta vegada l’objectiu era fer cim, per a això, s’utilitzaria el mètode polar dissenyat per Longstaff, que consistia a situar campaments en altura, a mesura que s’anava ascendint.
Juntament amb el seu grup, compost per Somervell, Norton i Morshead, va escalar fins a l’altura rècord de 7600 msnm, on van fer nit. L’endemà, deixant a Morshead enrere perquè patia mal d’alçada, van aconseguir els 8000 msnm per primera vegada en la història i van tornar. Durant el descens, Mallory va estar ajudant constantment a Morshead que, d’una altra manera no hagués salvat la vida.
Mallory, juntament amb Somervell i Crawford, va tractar llavors d’organitzar un tercer atac abans que arribés el monsó, durant la marxa d’aproximació una allau va atropellar al grup, matant a set xerpes. Mallory, que encara conservava forces per a excavar, va ser qui va trobar a l’únic supervivent. Aquest tràgic fet va posar fi a l’expedició de 1922.
Mallory va passar l’any 1923 de gira per Amèrica, Mallory es va trobar amb una opinió general que no comprenia la finalitat d’una ascensió a la muntanya més alta del món. La llegenda diu que a la pregunta de per què haver d’escalar-la, ell es va limitar a contestar: “Perquè és allà”.
L’equip d’expedició de l’Everest de 1924, incloent George Mallory, fila superior, segon per l’esquerra, i Sandy Irvine, fila superior, a l’extrem esquerre. Fotografia: Altitude Films / Col·lecció John Noel
Per fi en 1924 una nova expedició britànica va arribar a l’Everest. El seu comandant era una vegada més Charles Bruce, que no va trigar a emmalaltir, per la qual cosa la responsabilitat de prendre decisions va recaure en els escaladors de l’expedició: Somervell, Norton i Mallory. Un dels nous membres de l’expedició era Andrew Irvine, de 22 anys. Irvine coneixia a la perfecció el funcionament dels aparells d’oxigen i, si bé mancava d’experiència en alta muntanya, havia demostrat un comportament exemplar en una expedició a l’illa de Spitsbergen.
D’acord amb els plans, la primera cordada va partir després d’uns dies de descans. Norton i Somervell van ascendir sense oxigen fins als 8570 metres. Però Norton arrossegava una malaltia de gola que ho esgotava i van haver de fer mitja volta.
Era el torn de la segona cordada. Mallory, que ja tenia 38 anys, sabia que aquesta era la seva última oportunitat d’escalar el sostre del món. Així ho revelen les seves últimes anotacions:
“La sort està tirada. De nou per última vegada avancem per la glacera de Rongbuk darrere de la victòria o de la derrota final”.
George Mallory i Andrew Irvine a punt d’iniciar la seva escalada fins el punt més alt del món.
El dia 7 de juny Mallory i Irvine, acompanyats per alguns portadors, van partir cap al cim per l’aresta nord-est, altres dos escaladors de l’expedició, Noel Odell i Hazzard, romandrien en un campament en el serral nord com a suport a la cordada de Mallory. Després de la primera jornada de marxa, el grup va aconseguir els 8160 msnm, on van instal·lar l’últim campament, el C-6. Després, els portadors van descendir. L’endemà Mallory i Irvine van partir cap al cim. Des del seu campament en el serral nord, Noel Odell seguia el progrés dels dos homes amb un telescopi. Seu és l’últim testimoniatge:
“Tota l’aresta somital i el cim de l’Everest es trobaven buidades. Els meus ulls van quedar fixos en el petit punt negre que es retallava en una cresta de neu situada sota un regruix rocós de l’aresta; el punt negre es va moure. Llavors va aparèixer un altre punt negre que es va desplaçar per la neu fins a reunir-se en la cresta amb el primer. Aquest es va aproximar llavors al gran graó rocós i al poc va aparèixer al capdamunt; el segon li va imitar. Llavors tota aquella fascinant visió es va esvair, una vegada més, embolicada en núvols”.
Després d’allò mai es va saber més de Mallory i Irvine. En els dies següents Odell els va buscar desesperadament. Va pujar en dues ocasions fins al C-6, però no eren allí. Ell estava segur d’haver-los vist superar el segon graó (encara que amb diverses hores de retard), per la qual cosa sempre va defensar la tesi que abans de morir, havien aconseguit el cim i que al retorn van caure en algun lloc de la fulla nord-oest.
