TARRAGONA AL SOSTRE DE L’ÀRTIC, 2001
En aquets dies de confinament degut a la pandèmia del Covid-19, hi han socis i simpatitzants que s’han dedicat a llegir i imaginar aventures, ascensions i conquestes, qüestió que tinc per molt positiva, fa que coneguis terres llunyanes i fets històrics molt interesants així com poder auto proposar-se projectes que interiorment fan que et puguis preparar per reptes més importants. La qüestió es que a la secretaria del Centre Excursionista Tarragona hem rebut dos correus de dos persones diferents plantejaments la possibilitat d’anar a Alaska i realitzar el Denali un dels 7 Cims.
I ens demanàvem si teníem informació o coneixíem a alguna persona que hagués anat, caram casualitats de la vida aquets dies que jo estava repassant tots els papers que tenia per casa em va aparèixer una petita ressenya de l’ascensió, que tenia que aparèixer a la revista del Centre Excursionista Tarragona, Camins d’Aventura, per cert una conquesta en temps record, al Mount McKinley llavors ara Denali de forma oficial i aquí esta amb permís dels expedicionaris que al 2001 van poder assolir el sostre de l’Àrtic, aquí teniu un xic de historia del mon excursionista de Tarragona.
Jordi Aluja
El que durant uns anys a constituït un somni per a nosaltres, podria ser una realitat a la primavera de l’2001. També podria ser una fita històrica per a l’alpinisme tarragoní, que la bandera de la nostra ciutat podria ondular sobre de el gel àrtic del cim de l’McKinley
A causa de la proximitat del cercle polar àrtic, els vents i les baixes temperatures són extremes. El fred és un dels perills més grans d’Alaska on es pot arribar als 50º sota zero, amb vents de 150 km / h al mig d’una gran serralada de gairebé 1.000 km i a 350 km de el primer lloc habitat.Tot i que no pugui semblar massa important hores d’ara si pensem a l’Himàlaia, cal tenir en compte que les zones pròximes al pol Nord, la pressió parcial de l’oxigen en la composició de l’aire és més baixa i, per tant, equival a escalar en altures molt més superiors a la que indica l’altímetre.
L’itinerari que hem triat passa pel Espoló Oest amb el muntatge de set campaments. Els cinc primers els farem amb esquís de muntanya i arrossegant un trineu cadascun. Tot això ens comportarà uns 30 dies.
EXPEDICIONARIS (2001)
VICENTE MARTÍN PARADERO Edat 46 anysDoctor en Medicina i Cirurgia, especialista en Angiologia i Cirurgia Vascular.Diverses ascensions als Alps, metge de l’Expedició Cho-Oyu amb esquís 1997 a l’Himàlaia.
JESÚS ELENA VERA Edat 47 anysGuia de Muntanya Professional de l’Alta Muntanya des de 1980 pels Pirineus, Alps i Himàlaia.
JOAN CARLES CASTELLVÍ Edat 37 anysEmpresari i Instructor de l’Escola Catalana i de l’Espanyola d’Alta Muntanya i Tècnic d’Esport de Base.Obertures de diferents itineraris a Noruega i a l’Himàlaia.Expedicions com Troll’86, Annapurna-87, Tarragona 16.000, Cho Oyu amb esquís 1997.
L
’e
xpedició de Tarragona al Sostre de l’àrtic, Vicente Martín, Jesús Elena i Joan Carles Castellví, vam marxar rumb cap a l’Anchorage el dia 27 de maig amb la il·lusió d’aconseguir la nostra fita, una vegada allí vam fer tots els preparatius com comprar l’alimentació, distribuir-ho a les bosses que seran transportades pels trineus i a les motxilles traslladant-nos a Talkeetna (últim poble abans del camp base) des d’allà vam volar al Camp Base del Mckinley.
Primer dia 02/06 del lloc d’aterratge fins el C1 2.150 m Glaciar de Kahiltna
El segon dia varem preparar un deposit de material i vam seguir fins el Camp 2 a 2.926 m, amb esquís i trineus.
A l’arribar ens vam lligar els trineus i les motxilles a l’esquena començant a tirar cap al Camp 1. El primer campament va ser muntant enmig del glacial del Kahiltna a on es va haver de fer parets de blocs de gel perquè el vent no s’endugués la tenda de campanya i poder cuinar, cada cop que havíem de cuinar era una proesa degut al vent i les baixes temperatures .
vàrem estar tres dies muntant i desmuntant mentre progressàvem pel glacial amb vent i petites nevades fins arribar al campament base avançat, a on vam haver de muntar una cova 
per poder cuinar els dies de molt mal temps mentre ens preparàvem per fer l’atac alpí del Mckinley .
Al tercer dia ja preparat el material i els cossos aclimatats vam fer el primer transport de material superant pales gelades de 45, 50 graus amb temperatures de 20 graus sota zero per poder muntar la tenda al campament d’atac.
Després de l’esforç de muntar les parets de blocs de gel d’aquest campament vam baixar a recuperar les forces al Camp Base Avançat. L’endemà vam descansar per preparar-nos pel primer atac al cim.
Al matí una vegada carregada la roba d’alçada i altres materials imprescindibles , vam pujar a dormir al camp d’atac per poder acabar d’aclimatar-nos , allí es va girar una tempesta de vent i neu la qual ens va obligar a cuinar dintre de la tenda sense poder sortir, així va estar tot l’endemà.
A l’aixecar-nos s’havien produït clarianes per la qual cosa vam aprofitar per dirigir-nos cap al cim sense parar, les primeres 
pales tenien molta neu acumulada, al passar per la cara nord ens vam trobar que estava tota gelada pel vent que s’estava produint en aquells moments això implicava haver de caminar a 40 graus sota zero, després de 10 hores vam aconseguir assolir el cim més alt d’Amèrica del Nord, fent ondejar la bandera de Tarragona. (quinze dies abans de lo previst).
Joan Carles Castellvi
